Jaume Terradas escrivia fa uns dies sobre les mentides, les pseudoveritats, la seva ubiqüitat en la naturalesa, i les seves connotacions ètiques. El seu escrit és oportú, completíssim i al meu entendre precís. Amb el seu permís em permeto un parell de reflexions addicionals. El temps que vivim ens porta a traslladar a l'espai dels bits les converses que tantes vegades vam fer a la porta del despatx.
El mot grec pseûdos vol dir mentida, però també error, cosa inventada que no correspon a la veritat i, fins i tot, ficció. D'això tracta aquest assaig. I partiré d'una afirmació, la mentida, l'engany, és una estratègia habitual en la natura que els humans practiquem amb assiduïtat; Lévy-Strauss (1976) assegura que els humans es menteixen els uns als altres i es menteixen a ells mateixos. Encara que no ho hagués dit ell, també ho sabríem, perquè tots ho hem experimentat.
Les interaccions entre els organismes sustenten la vida al planeta, i sovint estan subjectes a un joc d'aparences poc o molt distorsionades que acaben definint cada interacció i l'entorn vital de cada organisme.
