De quadres i llibres

Dos quadres i un llibre que porten en Jaume Terradas a reflexionar sobre com els canvis històrics i la naturalesa humana sovint no coincideixen amb l'art ni amb la conservació del món natural.

Fa uns anys, en una sessió de l’extinta Aula d’Ecologia de l’Ajuntament de Barcelona, que llavors coordinàvem l’Anna Àvila i jo, l’arquitecte Felip Pich-Aguilera va començar la seva presentació amb un quadre famós, El Temeraire remolcat a dic sec, de 1838, del gran Joseph Mallord William Turner, que està a la National Gallery de Londres. El quadre representa el gloriós vaixell de vela HMS Temeraire com un pàl·lid fantasma quan el remolcava, per a ser desballestat, un vaixell de vapor amb una xemeneia que emetia un dens fum negre. Es tracta d’una excel·lent metàfora del canvi històric més radical en el metabolisme ecològic de les societats humanes la qual confesso haver emprat després alguns cops.

Enguany, entre les meves lectures d’estiu n’hi ha hagut una, per recomanació entusiasta de la Marina Mir, que m’ha recordat molt la nostàlgia del món de la vela tan ben expressada per Turner amb una llum de capvespre: es tracta de la versió castellana (esplèndida, de Javier Marías) de The mirror of the sea, El espejo del mar, del gran Joseph Conrad. És un llibre de reminiscències de la seva vida com a oficial i capità de la marina mercant. La riquesa de la terminologia va fer molt complicada la traducció, i potser això explica que cap editorial, que jo sàpiga, s’hagi aventurat a fer la versió catalana —una llàstima—, i que la lectura de l’original requereixi o molts coneixements nàutics en anglès o molta paciència en l’ús de diccionaris especialitzats.

Un dels capítols, prodigiós, parla de la navegació a vela i, quan la compara amb  la de vapor, diu d’aquesta: “...esa marinería no posee la calidad artística de un combate singular con algo mucho más grande que uno mismo; no es la laboriosa, absorbente práctica de un arte cuyo definitivo resultado queda en manos de los dioses. No es un logro individual, temperamental, sino meramente la experta utilización de una fuerza cautiva, simplemente otro paso adelante por la senda de la conquista universal”. L’eficàcia (no l’eficiència) contra l’art.

La integració extraordinària d’home i artefacte amb la natura que descriu Conrad en parlar dels velers i els qui els duen es manté, ja des dels seus temps, només en esports de vela. Els avantatges de poder desentendre’s dels vents, però, són indubtables. En un altre capítol extraordinari, Conrad ens parla dels vents de l’oest i de l’est, sobretot en les navegacions a vela entre Estats Units i Anglaterra, i com, de vegades, després d’una ràpida travessa de l’oceà sota l’empenta d’un vent fins i tot tempestuós, calia esperar dies i setmanes, amb risc d’esgotar les provisions, davant el mur creat pel vent de l’est, com qui diu a les portes del Canal de la Mànega, on s’acumulaven vaixells plens d’homes desesperats.

El gran transport a vela no tornarà. S’han fet intents de construir alguns vaixells que, alhora que mantenen l’ús de combustibles fòssils, el complementen amb veles quan les condicions són favorables, però fins ara aquests models híbrids no han tingut acceptació i en circulen ben pocs: són unes màquines estranyes, sense res de l’elegància majestuosa dels vells velers. Ara bé, els vaixells de transport de mercaderies constitueixen una font de contaminació molt considerable, una cinquena part del consum mundial de combustibles. Segons la ONG Transport & Environment, el combustible marí és 2.700 cops més contaminant que el dièsel dels autos i està lliure d’impostos, mentre que el dièsel d’auto paga 35.000 milions d’euros en impostos a Europa. A més, els costos sanitaris per malalties provocades per les emissions marines a Europa són uns 58.000 milions, i es calcula que les morts provocades són unes 60.000 l’any. De manera que, mentre seguim emetent enormes quantitats de gasos d’efecte hivernacle i l’escalfament global és un fet ja notori, no hem trobat com aprofitar la immensa força dels vents en el tràfic marítim de noves maneres. Potser la raó és la mateixa per la que encara fem servir per la majoria d’autos motors que són mers perfeccionaments dels de fa més d’un segle. És a dir, els combustibles fòssils són encara tan barats que no és rendible buscar alternatives. Diu l’havanera: “Bufa ventet, bufa ben fort”. Tant se val, seguim cremant petroli.

Sovint he citat en les meves xerrades una frase de la novel·lista canadenca Margaret Atwood que diu que, per desgràcia, la misèria i l’avarícia sempre han pogut amb tot, volent dir que aquestes dues coses (complementàries, ja que la misèria de molts està relacionada amb l’avarícia d’uns pocs) fan molt difícil la preservació d’espais naturals i altres coses. Des de la caiguda de l’URSS i el triomf del neoliberalisme desregularitzador, les diferències econòmiques s’han disparat en el conjunt del planeta. Els valors que s’imposen són els de l’èxit econòmic molt per damunt dels relacionats amb la solidaritat. No és un problema nou.

Per acabar, aprofitant un comentari de Franz de Waal a El bonobo y los diez mandamientos, voldria recordar una altra pintura extraordinària, El carro del fenc, de Hyeronimus Bosch (cap a 1516), que és al Museu del Prado. La paraula holandesa hoy vol dir ‘fenc’ i també ‘vanitat’ i el quadre és una representació de tots els mals derivats de la vanitat i la cobdícia. Probablement, s’inspira en una dita flamenca: el món és un carro de fenc del qui tothom pren el que pot. Nobles, clergues, rics, pobres i mísers, una munió de gent envolten i segueixen el carro fent tota mena d’atrocitats en el camí que duu a l’infern, que és a la darrera taula del tríptic. Sembla que sigui aquest el camí que hem emprès com a espècie. Si encara no veiem les flames, ja en sentim l’escalfor.