Conflictes socials i desastres ambientals en novel•les, cançons i cinema
Com la literatura, la música i el cinema han denunciat els desastres naturals i abusos sobre la població davant els interessos econòmics?
La novel·la negra socialment més crítica de vegades pot ser una bona ajuda per entendre el rerefons dels conflictes econòmics i ambientals en països dels que no tenim massa informació. Un bon exemple és El estrecho del Lobo, d’Olivier Truc (ed. Destino; Truc és autor també d’un llibre molt premiat que no he llegit, El último lapón). La trama es desenvolupa en la Lapònia noruega, als volts de Hammerfest, prop del Cap Nord, una ciutat que serveix de base des de fa anys als projectes noruecs d’explotació dels recursos de combustibles fòssils a la mar de Barentsz i a tot l’Àrtic.
El 2011, Noruega i Rússia van fer un tractat per repartir-se aquelles aigües però el descobriment de jaciments es va fer ja els anys 1980 amb el treball de bussos en condicions molt perilloses, després substituïts per petits robots submarins. Les perforacions han començat fa poc per les dificultats tècniques i el baix preu del petroli, amb escàs rendiment fins ara i certa frustració, però les expectatives encara són molt grans i es van fent instal·lacions industrials, esperonades pel canvi climàtic i la minva del glaç. El 2015, el govern noruec va fer les primeres concessions de llicències petrolieres a la zona, una decisió que contradiu els acords signats pel país escandinau a París i que ha estat portada als tribunals per Greenpeace. El primer pou es va fer a més de 400 km de la costa. El judici s’inicià el novembre passat a Oslo. Enguany, s’espera l’obertura de nombrosos pous a Barentsz. A més, hi ha pressions per extraure petroli de les illes Lofoten, importants reserves naturals.
Les demandes d’espai per a indústries i pel creixement de la població urbana a Hammerfest afecten els sami (lapons), part dels quals encara es dediquen a la ramaderia transhumant dels rens, ja que es volen alterar les rutes i pastures tradicionals d’aquesta activitat. No cal dir que els samis i la seva cultura i creences són febles davant de les petrolieres i que els poders polítics i econòmics noruecs els veuen com un llast per a les expectatives de progrés. Això ve de lluny: l’estat noruec, a primers del segle XX, obligava els samis a anar a escoles on només es parlava el noruec i va fer tot el possible per acabar amb la identitat sami (hi ha diverses llengües samis, la més parlada ho és per unes 30.000 persones). Una cançó de la que aquí en coneixem bé la tonada. Els samis estan dividits entre quatre estats (Noruega, Suècia, Finlàndia i Rússia).
La trama policíaca de Truc no ve al cas, però l’escenari és fascinant. Ara, aquest no és sinó un dels moltíssims exemples en què una manera de viure es veu abocada a l’extinció com a resultat de la intrusió d’interessos aliens. En el mateix Àrtic els precedents són dolorosos. El Canadà va voler ocupar les illes Cornwallis i Ellesmere abans no ho fessin els russos durant la Guerra Freda i hi va deportar, amb promeses falses, poblacions d’inuits del Quebec que es van haver d’adaptar a condicions molt extremes i aprendre a caçar belugues per sobreviure, després d’haver estat pràcticament abandonats. Tant el govern noruec com el canadenc han reconegut malifetes contra samis i inuits, però no han arreglat gran cosa.
Canviant d’escenari, molts westerns han explicat les lluites entre ramaders i agricultors, entre ells alguns dels millors films de la història, com L’home que va matar Liberty Valance, de John Ford (1962), amb una prodigiosa síntesi de la petita història d’uns personatges i la gran història d’un territori, o Mar de hierba d’Elia Kazan (1949). Sovint, els agricultors que lluiten contra els grans terratinents ramaders són presentats com els herois pobres que miren de fer-se un futur per a ells i les seves famílies, però l’agricultura suposa un canvi molt més profund de l’entorn que la ramaderia extensiva. El cantautor uruguaià Daniel Viglietti, mort l’octubre passat, va fer cèlebre la seva cançó A desalambrar, una reivindicació revolucionària de la terra pels pagesos en front dels latifundis ramaders:
A desalambrar, a desalambrar! que la tierra es nuestra, es tuya y de aquel, de Pedro y María, de Juan y José…
Però el conreu de les grans praderies sovint ha tingut conseqüències ambientals adverses. Potser el cas més conegut és el del Dust Bowl: Als anys 1932-39, es produí una llarga sequera a les zones central i nord de les Grans Planes dels Estats Units, que havien estat llaurades durant la dècada dels 1920 i sembrades amb blat. Aquest no va créixer per la manca d’aigua i el sòl quedà nu. Això tingué un efecte retroactiu sobre l’eixut i, d’altra banda, la pols en suspensió contribuí a crear unes condicions que afavoriren la formació de tempestes de vent. Es calcula que durant el Dust Bowl 369 milions de tones de pols anuals foren injectades a l’atmosfera i arrossegades a través del continent ('vents negres'), el que va causar una enorme pèrdua de sòls (en alguns llocs, van desaparèixer en hores més de 25 cm de sòl).
Aquesta erosió i la manca de producció van fer que tres milions de pagesos, endeutats, perdessin les terres que passaren als bancs. Això es relata al començament de El raïm de la ira, la gran novel·la de John Steinbeck (1939) filmada també per John Ford (1940), que relata la història d’algunes famílies del mig milió de persones (anomenades 'okies' perquè moltes eren d’Oklahoma) que anaren cap a l’oest, a Califòrnia. El cantautor Woody Guthrie va publicar el 1940 l’àlbum Dust Bowl Ballads. Guthrie va ser un oki que va viure els fets en primera persona. La primera cançó, The Great Dust Storm (Dust Storm Disaster) comença així:
On the 14th day of April of 1935 there struck the worst of dust storms that ever filled the sky You could see that dust storm comin', the cloud looked deathlike black And through our mighty nation, it left a dreadful track
I acaba
It covered up our fences, it covered up our barns It covered up our tractors in this wild and dusty storm We loaded our jalopies and piled our families in We rattled down that highway to never come back again
Avui, a la Xina, la substitució de les praderies naturals per conreus a la Mongòlia Interior, on les pèrdues es calculen en 2 milions d’hectàrees per any, causa enormes tempestes de pols amb greus efectes en la salut pública a les grans zones urbanes.
La creença general a Amèrica del Nord abans del Dust Bowl era que les terres llaurades atreien la pluja. El mateix havien defensat els mandataris espanyols per estimular la colonització agrària de la Patagònia, més d’un segle abans. En tots dos casos, els indígenes no agricultors foren considerats salvatges sense llei ni cap dret i expulsats o eliminats, o bé se’ls compraren les terres a canvi de promeses que no es respectaven o que eren mers enganys. El “progrés” fou l’excusa per expulsar-los.
A Estats Units, la massacre dels bisons fou la manera de destruir la forma de vida dels indis: tot i que es van signar tractats amb ells per preservar el seu dret de caça, els blancs van matar milions de bisons: uns 25 milions només en el bienni 1872-73, en que s’exportaren a l’est uns 7 milions de llengües de bisons (de moda als restaurants), l’any següent els comanxes van ser vençuts, deportats i part d’ells empresonats a Florida. Els bisons foren substituïts per vaques i ovelles. Després van arribar les arades i, finalment, durant la Gran Depressió iniciada el 1929, es produí el Dust Bowl, que va afectar uns 400.000 km2. La introducció de noves pràctiques de conreu, amb rotacions i ús de lleguminoses, van canviar la situació i restablir l’agricultura a finals dels 1930.
Els desplaçaments de poblacions per a la implantació de noves activitats (agrícoles, industrials, urbanes) i els conflictes ambientals van molt sovint lligats, ja que es transformen profundament les maneres de viure i els nous usos ignoren els vells coneixements sobre el medi local.
Per acabar, voldria esmentar una altra novel·la negra, El huracán, de James Lee Burke (RBA). Hi trobareu una molt bona descripció de la devastació provocada pel Katrina a Nova Orleans el 2005, quan la maregassa va provocar el trencament dels dics i la inundació del 80% de la ciutat. Burke diu que les illes de la costa de Luisiana que la protegien es van erosionar o van ser convertides en pissarra i venudes per fer pàrquings, i que les petroquímiques havien dragat 15 000 km2 de canals en els bayou (zones pantanoses), deixant penetrar l’aigua salada en les maresmes d’aigua dolça. Els dics de contenció paral·lels al Mississipi impedien l’acumulació de sediments a l’oest, prop de la costa i les maresmes desapareixien a un ritme de 122 km2 cada any. És a dir que no tot va ser el Katrina i que hi hagué una gestió desastrosa del territori i una pèssima gestió durant la catàstrofe que, per descomptat, afectà especialment els barris pobres.
El que he comentat són només exemples i hi ha bibliografia científica amb millor fonament. Tanmateix, crec que algun dia s’hauria de fer l’estudi rigorós de les moltes aportacions de la novel·la, el cinema i la cançó a la denúncia de les maniobres especulatives que han condicionat algunes de les grans tragèdies socials i ambientals de la història. Seria un bon tema per algunes tesis.