Seguim entre el Tigris i l’Èufrates

Segona entrega sobre Mesopotàmia. Ens situem al llarg del segle XX, quan els canvis polítics i socials van provocar que la gent de la zona es veiés obligada a migracions en massa i l'explotació descontrolada d'uns aiguamolls poblats per la tribu Ma'dam.

Diuen que quan Guilgameix fou enterrat es desvià l’Èufrates temporalment perquè després, en tornar a lloc, cobrís la seva tomba excavada a la llera. Aquesta manera d’enterrar s’ha aplicat a altres personatges, com el visigot Alaric, mort a Cosenza després de saquejar Roma: per protegir la seva tomba de profanacions, es desvià el curs del Busento, es cavà el fossar a la llera i es tornà a deixar passar el riu. Els qui van fer els treballs van ser sacrificats per tal que el secret del lloc es preservés (desagradable pràctica no infreqüent en diverses cultures).

El paradís sumeri es trobava a l’est d’on neixen els “quatre rius del món”, dos dels quals són el Tigris i l’Èufrates. En aquella mitologia, Enki era el déu de l’aigua i de la saviesa, la construcció, l’art, el que omplia d’aigua els rius, duia peixos i canyars a les maresmes i creava els ramats. Va protegir la natura avisant del diluvi decretat pels altres déus, tips de la proliferació i el soroll dels humans. Sumer, en la llengua original, significava “la terra del senyor dels canyars” i a Enki se’l representava com una figura humana abocant aigua d’una gerra.

A Mesopotàmia s’han trobat els textos més antics, de fa 4.000 anys. La civilització d’Ur va durar 3.000 anys. Després, van venir els assiris, i dos segles després, al sud, Babilònia, imperis que van durar 14 segles i que en els seus màxims, anaven del Caucas a Aràbia. Al segle VI a.C., Cirus el Gran va envair Mesopotàmia i la va incloure en l’Imperi Aquemènida. Quasi dos segles després, Alexandre el Gran la va conquerir, després, els parts i els romans. El 224 d.C., Artaxerxes va incorporar Mesopotàmia a l’Imperi sassànida persa. A finals del segle III, Assíria fou el centre de l’Església cristiana d’Orient. Al segle VII, arribaren els musulmans i molts àrabs i kurds s’establiren a la regió. El segle següent van construir Bagdad, que esdevingué seu del Califat i la més gran ciutat medieval, amb més d’un milió d´habitants. Amb altres ciutats, fou arrasada el 1258 pels mongols d’Hülegü, net de Genguis Khan. El 1401, ho tornà a fer Tamerlà. És una història de col·lapses de civilitzacions avançades. Construir un sistema complex és una tasca ingent i llarga, destruir-lo es pot fer de manera sobtada i catastròfica.

Els rius de Mesopotàmia emmarquen i nodreixen els inicis remots de la civilització, però els humans han après a viure en zones inundades en molts llocs del món. Els deltes, estuaris i altres zones d’aiguamolls, per la seva riquesa, han estat ocupats pels humans des de fa molts segles i s’hi han desenvolupat solucions culturals diverses. Pensem en el delta del Nil, que va fer d’Egipte el graner de l’Imperi Romà. Són llocs d’alta producció, encara que la presència de l’aigua afavoreixi la de mosquits vectors de malalties. El nostre Prat de Llobregat era conegut com “el poble de les febres”: hi eren freqüents paludisme, tifus, hepatitis, disenteria... L’aigua no era potable, hi havia misèria, abandó de les administracions, incultura i violència (Codina, 1966). Avui, la gent hi viu d’una manera ben millor. Hem canviat el medi, però no sempre hem tingut en compte les condicions naturals i això comporta riscos. De vegades, les zones inundables encara s’inunden i descobrim, amb indignació, que s’ha construït on no s’havia de fer, que una infraestructura fa de barrera al pas de l’aigua i aquesta surt per on pot i causa estralls... A més, les urbanitzacions han reduït la superfície permeable. Si l’aigua freàtica arriba a la superfície, frena el drenatge cap el mar. La vida salvatge dels aiguamolls està amenaçada per la urbanització, l’agricultura intensiva, la dessecació, la modificació dels cursos i cabals dels rius i la pujada del nivell del mar.

Però tornem al bressol de la civilització. L’anglès Wilfred Thesiger (2001) descriu en un llibre notable les seves experiències en diverses estades, els 1950s, als aiguamolls de la unió del Tigris i l’Èufrates per formar el Shat-el-Arab, a l’Iraq. Una part de les maresmes mesopotàmiques són aiguamolls permanents, una altra estacionals i una tercera temporals. Al voltant, el desert. Quan ve l’estació eixuta torna el desert, excepte en la zona d’inundació permanent. Parlem d’un delta interior on s’escampen en primavera les aigües de desglaç de les muntanyes perses i turques. Les maresmes al-Bathàï del sud de l’Iraq són lloc d’especial importància ecològica i cultural i una de les deu principals zones humides del món segons la British Royal Society, sobretot les d’Huweiza, Amara i Hammar, a Bàssora, Misan i Nasiriya respectivament. El conjunt té uns 17.000 km²_, és la resta d’una àrea molt més gran que en gran part es salinitzà i desertitzà. Hi viuen o hi passen en les seves migracions molts milions d’ocells, d’espècies no poques rares o en perill d’extinció. Mentre els sorrals veïns cobreixen les restes d’antigues civilitzacions, a les vores dels rius i als aiguamolls, al llarg de les generacions, una de les més antigues que subsisteixen, potser la que més, la dels Àrabs de les Maresmes, d’origen sumeri, havia construït sistemes de regs i rescloses. La destrucció del sistema de regadiu va fer que aquella gent es fes nòmada i ramadera, mentre el desert recuperava espai i l’aigua quedava en aiguamolls permanents o temporals. Desapareguda pràcticament la vida urbana, com havia passat a Europa quan s’esfondrà l’Imperi Romà, s’imposà el sistema tribal dels beduïns que arribaren de l’altra banda de l’Èufrates. Amb el temps, alguns àrabs es tornaren a establir en ciutats, d’altres continuaren vivint en societats tribals, en tendes que transportaven amb camells o ases una vida precària i plena de dificultats.

Després de la Gran Guerra i la revolta àrab promoguda per Lawrence, l’Iraq esdevingué un estat independent el 1919, separant-se de l’Imperi otomà, però va seguir 13 anys ocupat pels britànics. En el moment que descriu Thesiger, els àrabs de les antigues tribus nòmades de l’entorn dels aiguamolls ja havien tornat a fer-se sedentaris. L’administració de les terres estatals havia estat cedida a xeics, que actuaven pràcticament com a propietaris, els altres treballaven per ells a canvi d’una part de la collita. Els xeics decidien sobre els conflictes entre els pagesos. Dins els aiguamolls permanents hi vivien els Ma’dan, una societat molt pobra en la que regia el codi de comportament dels beduïns, com en tot el complicat embolic de tribus de la regió. El seu estil de vida es basa en la cria dels búfals i la pesca, però també han fet comerç des de fa molts segles.  El medi està dominat per l’aigua i les canyes (Phragmites australis), les cases estan sempre mig inundades i plenes de mosquits, i la gent s’alimenta d’arròs i llet i pateix esquistosomiasi i malària. Els búfals només poden estar en aigües poc profundes i, en els aiguamolls estacionals, se’ls deixa pasturar en els camps ja sembrats quan s’asseca l’aigua perquè els adobin amb els seus excrements. A tota la regió, llavors, hi havia bandits. Els porcs salvatges també podien ser perillosos perquè atacaven sortint sobtadament dels canyars. Els llacs eren poblats per quantitats ingents d’ocells, però entre 1951 i 58 Thesiger va constatar-ne una gran disminució com a resultat de la caça amb xarxa i escopetes.

El 1955 funcionaven ja plenament els camps petrolífers. Això va donar feina i va permetre construir moltes vies de comunicació i refer barris urbans sencers. Corria la brama que, a les creixents ciutats, es podien guanyar diners a cabassos. La gent va començar a vendre barques, bestiar i gra per anar-hi. Famílies i veïns dels antics poblats o tribus s’instal·laven junts per barris. Aquell any, la sequera hi va ajudar. Volien escapar de la pobresa. A més, els joves que havien rebut alguna educació pressionaven sobre els pares per marxar i deixar de treballar com esclaus per uns xeics que s’aprofitaven de terres que no eren legalment seves com senyors feudals, maltractant els seus “súbdits”. Amb la marxa dels pagesos no quedava prou mà d’obra pel conreu. Després, es va saber que no tot eren flors i violes a ciutat, on hi havia moltes despeses i aquells sous “elevats” no bastaven per una vida decent. Als barris pobres, la brutícia era extrema, mentre es veia a tocar el luxe desmesurat dels rics. A les ciutats no hi havia xeic, però la policia feia la guitza: de tant en tant, desallotjava les barraques, exigia papers que no es tenien, forçava a fer el servei militar o, simplement, els hi robava els diners, i ells no entenien el sistema de justícia per recórrer contra els abusos. Al camp, treballant sis mesos l’any, es podia viure de l’arròs tot i pagant al xeic la seva part. Amb les búfales i els pollastres, més la pesca i la caça, es podia completar la dieta. Així que alguns van tornar als seus poblats amb un sentiment de frustració.

Mentre, els atacs contra l’entorn natural augmentaven. Els recursos alimentaris que es podien treure de la vida salvatge disminuïen per l’acció dels caçadors urbans. Al llarg de la frontera persa, amb la connivència dels agents del govern, s’estaven exterminant les gaseles, a les que es disparava des dels autos, cosa prohibida per llei. Però les coses havien d’empitjorar molt encara pels Ma’dan... En parlaré en un proper article.

LLIBRES CITATS i ARTICLES RELACIONATS

• Codina, J. (1966). La gent del fang: 965-1965, ed. Montblanc, Barcelona.
• Thesiger, W. (2007). The marsh Arabs. Penguin (la versió original és de 1964).
• Salim M.A., Abd I.M., Abdulhassan N.A., Minjal M.Sh. (2009). Nature Iraq Field Report. Key Biodiversity Survey of Southern Iraq. Editat: Daniel Hudson Burnham i Anna Bachmann. Nature Iraq. Sulaimani, Kurdistan, Iraq.