21/05/2020 Opinion

El canvi passa per l’ecologia

Share

"És l'economia, estúpid"! Aquest famós eslògan va ser encunyat l’any 1992 per James Carville, estratega de campanya de Bill Clinton en la seva cursa amb George W. Bush per guanyar les eleccions a la Casa Blanca. En aquell moment, la pràctica totalitat de líders mundials estaven convençuts que el creixement econòmic era la clau de volta del progrés i d’una societat pròspera i sana.

Text escrit per Carles Castell, doctor en ecologia i expert en conservació d’espais naturals.

James Carville. CCBY JD Lasica
James Carville. CCBY JD Lasica

Tot i que ja s’havien intensificat determinats processos d’internacionalització de l’economia al llarg de la dècada dels vuitanta, va ser durant els anys següents a la victòria de Bill Clinton quan el fenomen de la globalització va esclatar amb tota la seva magnitud, no només en el camp de l’economia, sinó també de la tecnologia, la política, la cultura o la comunicació, entre molts d’altres. Avui, gairebé trenta anys més tard, hem comprovat com la globalització ha capgirat totalment l’ordre mundial. Entre els canvis més destacats podem citar, per exemple, l’emergència de la Xina com a gran contrapoder als Estats Unitats i la creixent puixança de les empreses multinacionals davant del poder dels estats i la seva capacitat d’intervenció en el mercat per garantir el benestar de la societat. I les problemàtiques ambientals que ha generat, és clar, entre les quals la pandèmia actual de coronavirus n’és l’exemple més recent i urgent. Però de ben segur que no serà el darrer impacte, ni el més sever, sobre la nostra economia, la nostra societat i, en darrer terme, sobre la nostra qualitat de vida.

Shanghai CCBY Michael Discenza
Shanghai CCBY Michael Discenza

Aquests dies se sent a parlar molt de que no recuperarem el món tal i com el coneixíem abans de la crisi actual. Frases com “no podem tornar a la normalitat perquè la normalitat que teníem és la causa del problema” s’estan fent virals a través de les xarxes. Permeteu-me que ho posi en dubte. Potser les coses no seran exactament igual, però de ben segur que moltes persones, empreses i estats faran el que sigui necessari per intentar tornar de seguida a la suposada normalitat. Perquè? Doncs imagino, com deia el poeta, que per ignorància, per inconsciència o per mala llet. Hi ha una barreja d’interessos foscos i espuris, de manca de qualitat democràtica, d’adormiment de la nostra consciència crítica impulsada pels grans motors de la globalització dels mercats. No cal dir que les grans empreses i lobbies multinacionals constitueixen un dels sector més interessats en que les coses no canviïn gaire. O que canviïn de la manera que els interessa. Sense anar més lluny, aquests dies s’ha sabut que un dels principals fons d’inversió nord-americans, amb un historial recent ben allunyat dels principis més bàsics de la sostenibilitat, ha estat contractat per la UE per assessorar-la precisament sobre la integració de la sostenibilitat en la regulació bancària. No sembla que anem pel bon camí. Tot plegat troba el terreny adobat en el fet que a les persones ens costa assumir els canvis, sortir de la nostra zona de confort; el nostre cervell ens anima a oblidar com abans millor els problemes i tornar a les èpoques pretesament felices.

Un dels principals fons d’inversió nord-americans, amb un historial recent ben allunyat dels principis més bàsics de la sostenibilitat, ha estat contractat per la UE per assessorar-la sobre la integració de la sostenibilitat en la regulació bancària.

Per tot això, encara que hi ha hagut al llarg dels darrers anys un clar creixement de la conscienciació, els conflictes ambientals són encara vistos per molta gent com una incòmoda pedra a la sabata, el discurs apocalíptic d’una colla de profetes emprenyadors que venen a esguerrar la festa. En aquest sentit, costa ser optimista i creure que la sortida d’aquesta crisi passarà per un replantejament real i efectiu del nostre model de relació amb l’entorn, el veritable origen de la present problemàtica, de moltes dels anteriors i de la majoria de les que, malauradament, encara estan per venir. Potser val la pena fer una mirada enrere i rellegir el que ha succeït durant episodis anteriors similars, per no oblidar allò que pot succeir si no fem les coses d’una altra manera. En aquest sentit, és molt recomanable recuperar el llibre «Colapso: por qué unas sociedades perduran y otras desaparecen» del biòleg americà Jared Diamond, publicat el 2005 (Editorial Debate), sobre diversos col·lapses socioeconòmics esdevinguts en la història de la Humanitat, en els quals es posa de manifest la rellevància que van tenir els component ambientals, així com les diferents respostes, determinants per a la recuperació o el declivi, que les respectives societats van donar als problemes existents.

Portada del llibre Colapso, Jared Diamond
Portada del llibre Colapso, Jared Diamond

Resulta evident, com ja he esmentat, que l’arrel de la crisi actual es troba en el model social i econòmic predominant, que interpreta el territori com un simple suport de l’activitat humana i un mer facilitador de recursos naturals, al servei de les nostres activitats. Un territori que, d’acord amb aquesta visió, també aguanta els nostres impactes de tota mena (contaminació, degradació, sobreexplotació, etc.)  sense que aparentment es produeixi cap afectació greu que ens hagi de preocupar gaire. Fins que tot es desgavella, és clar, i fem cara de no entendre què ha pogut passar. Per això, el canvi al qual ens referim ha de passar necessàriament pel replantejament radical de totes les polítiques que es troben en la base de la problemàtica actual. Des de les agrícoles, ramaderes i forestals, fins a les de transport, indústria o turisme. Absolutament totes. Unes polítiques que tenen els seus impactes més severs lluny de casa nostra, en territoris que ens proveeixen d’aliment, d’energia, de matèries primeres, de destinacions turístiques, on deixen una empremta negativa que potser no veiem, o no volem veure, però que és responsabilitat nostra.

Dinàmiques que de tant familiars les donem sovint per normals i inamovibles —com la intensificació agroramadera, el consum desmesurat d’energia i matèries primeres, el transport de productes de tota mena arreu del mon, la producció exorbitant de residus, el turisme de masses...— no tenen cabuda en el nou futur que hem de construir. Totes elles estan basades en l’energia bruta i barata i en les subvencions perverses que permeten mantenir aquestes dinàmiques que només són rendibles si no es tenen en compte les seves externalitats negatives. Que són moltes. Ambientals, però també econòmiques i socials. El canvi passa per la transformació del model alimentari cap a la producció extensiva i de proximitat; per la reducció del consum energètic i la transició cap a energies renovables; per la reducció de l’extracció de matèries primeres, el reciclatge i l’economia circular; per la descarbonització i la minimització dels impactes de la nostra activitat; i per l’equitat i la justícia social, que és l’altra cara de les problemàtiques ambientals. Per començar a parlar d’Economia, en majúscules, amb totes les seves derivades, i no només de finances. Per parlar d’Ecologia.

Les deliberacions i conclusions de la Cimera RIO +20 han certificat que cal una transició econòmica cap a fonts energètiques renovables
Cal una transició econòmica cap a fonts energètiques renovables
El canvi passa per començar a parlar d’Economia, en majúscules, amb totes les seves derivades, i no només de finances. Per parlar d’Ecologia.

De fet, l’Estratègia per a la Biodiversitat 2030 aprovada per la Unió Europea aquesta mateixos dies ha rebut ja  nombroses crítiques en aquest sentit pel fet que no posa en qüestió en cap moment el model socioeconòmic que ha dut a la greu pèrdua de biodiversitat i a la degradació dels sistemes naturals arreu d’Europa. Es proposen moltes i ambicioses accions específiques, des de la plantació de tres mil milions d’arbres (haurem d’esperar a la concreció de l’Estratègia per saber on es pensen plantar tots aquests arbres; estic convençut que es tindrà en compte la greu pèrdua d’espais oberts i l’expansió del bosc en moltes zones antigament conreades o pasturades, i la consegüent davallada de la biodiversitat associada) fins a la reducció dels pesticides o l’increment de l’agricultura ecològica i de la protecció de les àrees marines. Bones notícies, accions necessàries sens dubte; caldrà veure si són suficients, conjuntament amb els canvis plantejats per la UE en les polítiques energètiques i de residus, per aconseguir capgirar les tendències tan negatives. Per saber-ho, es proposa una primera avaluació dels avenços l’any 2023. Tant de bo no sigui massa tard per rectificar.

 L’Estratègia per a la Biodiversitat 2030 aprovada per la Unió Europea aquesta mateixos dies ha rebut ja  nombroses crítiques en aquest sentit pel fet que no posa en qüestió en cap moment el model socioeconòmic.

Dit això, deixeu-me que torni a centrar en aquest article en les polítiques estrictament de conservació, que de manera genèrica abasta la protecció, la planificació, la gestió, la restauració, i la recerca i seguiment del patrimoni natural. Les accions de conservació no poden, lògicament, contrarestar un model que no assumeixi els principis que hem esmentat anteriorment. En el millor dels casos seran un pedaç que permetran protegir un espai natural, o recuperar una espècie amenaçada, però que no resoldran els conflictes de fons responsables d’aquests problemes concrets de conservació. Tanmateix, les polítiques de conservació són molt necessàries, tant per garantir la implementació d’aquesta matèria de forma transversal en totes les polítiques d’un govern, com per desenvolupar estratègies i executar accions destinades a reduir i compensar els impactes que inevitablement es seguiran produint, i per ajudar a minimitzar les cicatrius  que la nostra petjada ha deixat arreu del món.

En aquest sentit,Després de la crisi financera del 2008 la tònica general va ser una retallada generalitzada dels pressupostos públics amb un notable desmantellaments dels grans pilars de l’estat del benestar associat tradicionalment a la sociademocràcia, com ara la sanitat, l’educació o els serveis socials. No cal dir que les arques dels departaments responsables de les temàtiques ambientals, ja prou migrades, van patir una estocada pràcticament definitiva. En el cas de Catalunya, més enllà de la crisi, les polítiques de conservació de la natura han patit tradicionalment l’esmicolament de competències, escassetat de recursos, ineficàcia i ineficiència en les estructures administratives, i, en resum, una regressió i manca absoluta de prioritat en relació amb la transcendència de la matèria a gestionar, que ha dut a tota mena de derives i contradiccions. En aquest context prou preocupant, la crisi que es va iniciar l’any 2008 —conjuntament amb canvis estructurals i competencials en els departaments del Govern— va dur a una reducció del 50% del pressupost destinat a la protecció i gestió del medi natural, passant, aproximadament, dels ja miserables 16 milions d’euros a tan sols 8. Només per posar-ho en context, això és al voltant d’un ordre de magnitud menys que una regió com Valònia, amb la meitat de superfície que Catalunya i molta menys biodiversitat, però que compta amb un pressupost anual per a la conservació d’uns 70 milions d’euros.

Valònia, amb la meitat de superfície que Catalunya i molta menys biodiversitat, compta amb un pressupost anual per a la conservació d’uns 70 milions d’euros, Catalunya tan sols 8.

Aquesta reducció dels recursos a mínims històrics va obligar fins i tot al tancament de diversos centres de visitants dels parcs naturals, amb la queixa de nombrosos sectors no directament relacionats amb al conservació, des del teixit empresarial vinculat amb el turisme fins als mateixos ajuntaments dels corresponents territoris. Per si això no fos prou, la retallada va venir acompanyada d’un conjunt d’iniciatives legislatives —des de la tristament famosa Llei Òmnibus fins a diverses Lleis d’Acompanyament dels Pressupostos al llarg d’anys successius— que, sota la premissa que calia incentivar i facilitar la recuperació econòmica flexibilitzant els tràmits i permisos, van comportar una important desregularització de les normatives ambientals, deixant sota mínims els informes i avaluacions necessaris per als usos i activitats que podien tenir un greu impacte sobre el medi natural. És l’economia, estúpid! Un cop més havíem d’escoltar i patir el mateix mantra.

Parc Natural del Ports de  Tortosa i Beseit
Parc Natural del Ports de Tortosa i Beseit

De fet, aquests dies ja hem vist exactament el mateix amb l’aprovació del «Decreto Ley de Mejora y Simplificación de la Regulación para el Fomento de la Actividad Productiva en Andalucía», que elimina tràmits, redueix terminis i suprimeix condicionants ambientals per al desenvolupament de projectes que poden transformar notablement el territori i provocar greus danys ambientals. Com si la conservació de la natura fos la responsable de la situació actual i un fre a la recuperació econòmica. La recepta s’aplica un cop i un altre, es dilueixen responsabilitats i s’inverteixen els recursos econòmics necessaris per tornar com abans millor a la situació de suposat progrés i benestar anterior a la crisi. Passant per sobre de tot, especialment d’allò que no pot alçar la veu per queixar-se.

Podríem dir que passa el mateix en d’altres polítiques i sectors, com la cultura, la salut, l’educació o els serveis socials, especialment amb determinats governs. Per sortir de les crisis econòmiques hem vist que es fan retallades a tort i a dret en tot allò que no tingui directament a veure amb la indústria, el comerç, el turisme o els bancs, àmbits sempre qualificats com a “locomotores” de la reactivació. Tanmateix, tot i la reducció de pressupostos que també pateixen les esmentades polítiques, encara no hem hagut de contemplar, afortunadament, derruir un hospital, una escola, un museu o una llar d’avis per construir-hi pisos i hotels en nom de la recuperació econòmica. En canvi, no hem fet escarafalls a l’hora d’emportar-nos per endavant conreus, prats, boscos i costes si això reportava beneficis monetaris immediats.

SOS Aiguafreda La Plataforma SOS Aiguafreda
Recreació de la cala d'Aiguafreda feta per La Plataforma SOS Aiguafreda

Però allò que, al meu entendre, resulta encara pitjor, és que durant els períodes de suposada bonança econòmica —d’acord amb els criteris dels organismes internacionals del ram—, les coses tampoc milloren. Quan l’economia, mesurada en termes de PIB, creix amb força i continuïtat, tampoc no volem sentir que això es realitza en base a uns impactes sobre la natura que, fent les coses amb una mica més de cura, es podrien evitar en bona part. Ja tornen a ser aquí els esgarriacries amb els seus mals auguris, ara que tot va tant bé! Qui s’atreveix a posar límits al meravellós model que crea tanta riquesa? Què significa un bosc, un prat, una cala... davant dels grans beneficis d’un nou complex turístic, d’una intensificació agrícola, d’una urbanització a primera línia de mar? I en aquestes etapes, en les quals els governs disposen d’una certa capacitat per incrementar i recuperar els pressupostos més maltractats, fins i tot llavors les inversions reals en conservació de la natura no passen de ser testimonials.

 Què significa un bosc, un prat, una cala... davant dels grans beneficis d’un nou complex turístic, d’una intensificació agrícola, d’una urbanització a primera línia de mar?

No cal dir que aquesta insuficient atenció política a la conservació difereix notablement en funció dels països. L’àmbit mediterrani en general, i el territori espanyol en concret, han estat indrets paradigmàtics d’aquesta prevalença del creixement econòmic basat en un malbaratament dels recursos i uns impactes molt severs sobre l’entorn. Tanmateix, el conjunt de la Unió Europea —tot i que els països més septentrionals dediquen en general una major atenció i diners al medi natural— tampoc no surt gaire ben parat si prenem com a indicador de l’estat de conservació dels hàbitats i espècies d’interès, que en la seva major part mostren una preocupant evolució negativa.

En el cas de Catalunya, no ha estat fins els darrers anys que la voluntat política ha permès recuperar els pressupostos previs a la crisi econòmica —aquells insuficients 16 milions d’euros— i durant pràcticament un decenni tot el sector públic i privat de la conservació (aquest darrer sovint s’oblida que també forma part de l’activitat econòmica del país i contribueix al món laboral amb llocs de treball d’alta especialització i amb un important component social i vocacional) ha hagut de malviure en la més absoluta indigència. En el capítol d’inversions, s’han hagut de produir alineacions planetàries úniques i irrepetibles per veure projectes com el del paratge de Tudela, al Parc Natural del Cap de Creus, amb la demolició de la urbanització del Club Med i l’acurada restauració de l’entorn. N’hi ha algun altre, sovint amb finançament privat al darrere, però es podrien comptar amb els dits de la mà. Quan les coses van suposadament bé, sembla que ens faci mandra, o vergonya, mirar els desastres que hem provocat i tractar de posar-hi remei. I així es van acumulant.

Paratge de Tudela a Cap de Creus
Paratge de Tudela a Cap de Creus

De ben segur que les mancances estructurals històriques en matèria de conservació a casa nostra no han ajudat gens a l’adequada protecció i gestió del patrimoni natural. Quan l’any 1991 es va crear el Departament de Medi Ambient, el Conseller Albert Vilalta tenia les prioritats molt clares. No ho dic perquè fos de Reus, com jo, però la veritat és que va ser un gran polític i una gran persona, que va impulsar molts dels projectes clau perquè el nostre entorn, malgrat les agressions que ha patit, mantingui encara avui una diversitat única i constitueixi una font de riquesa i benestar extraordinària. Vilalta tenia clar que calia disposar d’òrgans amb una certa autonomia administrativa i financera per planificar i gestionar de manera eficaç tres dels principals components ambientals: els residus, l’aigua i el patrimoni natural.

L’Agència de Residus de Catalunya (denominada així l’any 2003, a partir de la Junta de Residus, existent des del 1983) i l’Agència Catalana de l’Aigua (creada l’any 2000) van ser el resultat de les propostes polítiques, legislatives, administratives i funcionals impulsades en el seu dia pel Conseller. Encara que, com amb tot, existeixen llums i ombres, la feina desenvolupada per aquests dos ens públics ha estat clau pel gran canvi en positiu esdevingut en aquests dos àmbits al llarg dels darrers trenta anys. La tercera pota que reclamava el Conseller, l’Agència de la Natura de Catalunya, és avui encara la nostra gran mancança ambiental. I així ens va. Semblava que la teníem al sac fa només un parell de mesos, quan la Llei per a la seva creació s’havia de votar el passat febrer al Parlament de Catalunya, amb un ampli suport polític. L’acumulació de propostes legislatives va fer que caigués a darrera hora de l’ordre del dia. Després, hauria hagut d’anar al ple de març, però va arribar el confinament...  Esperem ara que l’Agència de la Natura de Catalunya s’aprovi amb la màxima immediatesa, en concret en el Ple del Parlament del mes de juny, segons està previst en la seva Ordre del dia, tot i la intensificació aquestes setmana de l’habitual oposició per part dels lobbies tradicionals  del nostre país que no volen perdre el seu statu quo.

Albert Vilalta. Foto: La Vanguardia
Albert Vilalta. Foto: La Vanguardia

Enguany també s’ha de posar en marxa el Fons del Patrimoni Natural, un instrument financer específic i finalista per a la conservació de la natura, creat a partir de la Llei Catalana de Canvi Climàtic i que s’ha de nodrir de l’impost a les emissions de diòxid de carboni dels vehicles. Aquest 2020 havia de suposar al voltant del 35 milions d’euros, la qual cosa permetria triplicar els recursos actuals. Què passarà amb aquest fons amb la caiguda dels ingressos públics? Com seran finalment els pressupostos públics que es van aprovar per a aquest 2020? I els dels propers anys? Certament, el reajustament econòmic que eventualment s’esdevingui hauria de prendre en consideració prioritzar la posada en marxa d’aquest fons i altres mesures en aquesta línia, davant la clara evidència que el nostre futur serà més vulnerable si no posem esforços en protegir i recuperar els sistemes naturals i les seves capacitats protectores. Tot dependrà, més enllà del context socioeconòmic que marcarà els propers anys, de la voluntat política de donar a les polítiques ambientals la transcendència que necessiten. Una voluntat que es manifesta, en darrer terme, en els pressupostos públics.

El reajustament econòmic que s’esdevingui hauria de prioritzar la posada en marxa del Fons del Patrimoni Natural davant la clara evidència que el nostre futur serà més vulnerable si no posem esforços en protegir i recuperar els sistemes naturals i les seves capacitats protectores. 

En tot cas, tant de bo la creixent conscienciació social, arran de la present crisi i de la problemàtica cada dia més evident del canvi climàtic i de la pèrdua de biodiversitat global, acabi prenent forma de sòlid compromís col·lectiu, de palanca per enderrocar els gegants de la globalització, davant dels quals la majoria de governs es mostren sotmesos i clientelistes. A Catalunya s’han donat passes esperançadores (com l’esmentat Fons o l’Estratègia del Patrimoni Natural i la Biodiversitat de Catalunya, aprovada el 2018) que caldrà afermar i ampliar (fa dècades que tenim pendent, per exemple, l’aprovació de la Llei de Patrimoni Natural i Biodiversitat) per tal d’aconseguir que les mesures estructurals i financeres per a la conservació de la natura siguin una realitat el més aviat possible. Necessitem urgentment aquestes peces estratègiques per poder fer efectiu un canvi transformatiu per encarar aquesta crisi ambiental, tal com diu el darrer informe de la Plataforma Intergovernamental sobre Biodiversitat i Serveis Ecosistèmics de les Nacions Unides (IPBES), i repensar la nostra activitat com a espècie dintre del marc de la natura de la qual formem part, amb les oportunitats, condicionants i limitacions que això significa.

Els Pirineus. Foto: EarthWatch
Els Pirineus. Foto: EarthWatch

Per això, immersos ara en plena crisi, quan no deixo de sentir veus i de llegir articles reclamant que comencin d’una vegada els canvis inajornables, que es prioritzin de debò les polítiques centrades en el progrés real, l’equitat i el benestar de les persones, dins del conjunt de la natura, penso que potser sí, que aquesta vegada pot ser diferent, que per fi ha arribat el moment de cridar ben fort: És l’ecologia, estúpid!

De moment, tanmateix, encara em mossegaré la llengua, per si de cas.

Autor: Carles Castell

Related news

News
COP16 image
News

COP16, one more step but with an undercurrent of frustration

News
Nou web CREAF
News

CREAF unveils its new digital home!

News
Memòria CREAF
News

CICLES, CREAF’s new annual magazine