En un Apunt anterior em vaig ocupar dels aspectes més físics de l’alimentació. Una alimentació que canviarà molt les properes dècades, com tot en la constant acceleració cultural en la que estem immersos.

Al món hi ha gent que passa tanta gana que Déu només se’ls pot aparèixer en forma de pa

Mahatma Gandhi

Tu stesso ti fai grosso

Col falso imaginar, sí che non vedi

Ció che vedresti si l’avessi scosso

(Tu mateix et fas ruc, que tant fantasiejar no et deixa veure el que veuries si no ho fessis)

Dante, Divina Comèdia, Paradís, Cant I, 90

Introducció: Mites i aliments

En un Apunt anterior em vaig ocupar dels aspectes més físics de l’alimentació. Una alimentació que canviarà molt les properes dècades, com tot en la constant acceleració cultural en la que estem immersos. Bona part del consum de carn serà substituït per proteïnes fabricades industrialment i l’enginyeria genètica tindrà un impacte creixent en el que mengem. L’adaptació al canvi climàtic obligarà a modificar la distribució territorial de molts conreus i això afectarà a poblacions rurals importants, que canviaran de vida i, en algun cas, fins i tot de país. El risc de pandèmies pot influir en els hàbits alimentaris. Caldria una certa desglobalització que reduís el transport i afavorís l’autonomia alimentària i els productes de proximitat.

No crec, però, que es pugui entendre l’ecologia humana (ni fer-nos escoltar) sense veure que està molt condicionada pel funcionament de la nostra ment, que genera productes inventats que ens organitzen el comportament, les relacions socials i individuals i les interaccions amb l’entorn físic i biològic. Per això, E.O. Wilson (2007) va fer una crida als líders religiosos perquè s’unissin en la lluita per la defensa ambiental.

Els caçadors-recol·lectors no es consideren superiors a altres animals i elements de l’entorn, mentre que en les societats agràries s’establí aviat un “diàleg” entre humans i divinitats, marginant la resta d’essers vius, que consideren propietat dels humans i part del tracte d’aquests amb els déus.

En aquell Apunt deia que l’existència de conjunts compartits de llenguatges i de mites que expliquen el món cohesionà grups humans cada cop més grans (Harari, 2016). Això és bàsic. Molts mites es relacionen amb el tema de l’alimentació. En cultures animistes o religioses, politeistes o monoteistes, ha estat habitual oferir aliments als esperits dels morts, als de la natura o a les divinitats més poderoses, com si aquests “ens” estiguessin sempre afamats. El menjar, escàs i valuós, era una oferta digna, però no a canvi de res, s’esperaven recompenses: bones collites, moltes cries de bestiar, victòries guerreres o calmar les ires del cel. Els caçadors-recol·lectors no es consideren superiors a altres animals i elements de l’entorn, mentre que en les societats agràries s’establí aviat un “diàleg” entre humans i divinitats, marginant la resta d’essers vius, que consideren propietat dels humans i part del tracte d’aquests amb els déus. Els humans, en esclavitzar la natura parcialment (per la domesticació), se n’apartaven.

Les ofertes sacrificials lligaven amb la xarxa tròfica dels humans: s’oferia allò que es valorava. Quan les proteïnes eren molt escasses, com passava entre els asteques (que no tenien animals domèstics productors de carn), es podien fer sacrificis humans. El canibalisme ajudava a superar les mancances de proteïnes (Harris, 1991) i els mites ho justificaven: en menjar la carn, el cor, el fetge o el cervell dels enemics, se n’adquiria la força, el valor i la saviesa. Els sacrificis van anar desapareixent en les grans religions, però hi ha una relació tròfica simbòlica en la consagració i comunió de la missa. Ingerir l’hòstia, presentada com el cos de la divinitat, requereix que el creient s’hagi purificat, per la confessió i el perdó dels pecats. El costum de beneir la taula obeeix a la creença que és la benevolència de Déu el que ens dóna menjar, més que la natura. Les normes sobre què, quan i com s’ha de  menjar (i sobre el dejuni) tenen la funció de cohesió, identitària, pels membres de cada cultura, i també la de limitar l’abús dels plaers de la carn en bé de l’esperit: els temps de dejuni o abstinència de certs aliments tenen un significat de purificació espiritual.

En cultures d’arreu és usual creure que les plantes presenten “signatures” amb les quals les divinitats van indicar als humans quines eren les virtuts d’aquestes plantes per curar afeccions.

Moltes explicacions de la realitat per l'imaginació humana resulten pintoresques. En cultures d’arreu és usual creure que les plantes presenten “signatures” (en formes, color, disposició dels òrgans, hàbitat, etc.) amb les quals les divinitats van indicar als humans quines eren les virtuts d’aquestes plantes per curar afeccions. Tots els nostres naturalistes haurien de llegir l’extraordinària introducció de Las plantas medicinales, de Pius Font i Quer, on aquest tema és desenvolupat amb tanta erudició com gràcia. Hi trobaran exemples magnífics. Que la nou recordi un cervell no vol dir que curi les malalties del cervell. Però les herbes remeieres han estat molt importants i encara ho són, perquè moltes funcionen.

Per aprendre’n les virtuts, més que les “signatures” divines han servit l’observació del comportament dels animals, que mengen certes plantes per combatre des de trastorns intestinals a picades de serp, la nostra experiència i, és clar, els estudis farmacològics. Els organismes contenen molts principis actius que la química sovint extrau o sintetitza al laboratori partint de la saviesa dels herbolaris. Entre les raons per protegir la biodiversitat, una és el potencial curatiu de productes que no s’han pogut sintetitzar i una altra és que molts organismes mai s’han estudiat per cercar-hi substàncies d’aplicació medicinal. El tema surt en un film de 1992, Los últimos días del edén (original, Medicine Man), dirigida per John McTiernan, amb Sean Connery. Un científic i la seva ajudant cerquen un principi actiu en una planta epífita que viu en les branques altes d’un bosc plujós, amb els extractes de la qual han obtingut bons resultats contra càncers. Malauradament, el principi actiu no és en la planta sinó en uns insectes que hi viuen i que ells no han detectat. El bosc es crema, en un foc provocat per canviar l’ús del sòl. És el missatge ecologista del film: en destruir la biodiversitat hi ha risc de perdre coneixements benèfics. Sobre aquest tema hi ha no pocs conflictes i també intents interessants lligats a la conservació (fou pioner el conveni Merck-INBIO per la diversitat biològica, de 1991), relacionats amb l’explotació de patents per laboratoris estrangers fetes a partir d’organismes de països pobres que no tenen la capacitat científica d’estudiar les propietats farmacològiques de la seva flora i fauna.

Aliments, religió i organització social

A l’Epopeia de Gilgameix, de fa 4700 anys, el rei Gilgameix, per tal d’accedir a la immortalitat, ha de menjar una planta que creix al fons del mar: la treu però, esgotat, s’adorm, i una serp li roba la preciosa planta. Aquesta serp ve a ser el destí: no era voluntat dels déus que els humans fossin immortals. Al Gènesi, la serp era el diable que temptà Eva a menjar el fruit prohibit de l’arbre del coneixement. Un cop Adam i Eva expulsats del paradís, es parla dels fills, Caín i Abel. Abel no deixà descendents, però Caín tingué, amb la seva dona (el text no diu d’on havia sortit) un fill, Henoc, el primer que construí una ciutat (per a quina gent?). La transició cultural des d’Adam i Eva fins a les ciutats s’explica en tres generacions d’una família, tot i que el procés real necessità molts milers d’anys. Els mites es propaguen amb petits canvis entre cultures i la cultura científica no se n’escapa. En ciència, el mite més conegut és el de la poma que cau damunt del cap de Newton per fer-li descobrir la llei de la gravetat. Hi ha un arbre, un fruit, el coneixement, en el Gènesi, o un arbre, un home a la seva ombra i la Il·luminació, en el budisme. Mites, religió i màgia tenen un futur garantit mentre existeixi l’Homo sapiens, molt més emocional que racional.

Les divinitats més antigues son el Sol i la Terra, aquesta sovint representada per una dona fèrtil o per un ésser hermafrodita.

La complexitat dels cicles estacionals, els calendaris per les feines, la germinació i el creixement de les plantes, la producció de fruits, els estris de llaurar i batre, etc., han estat associats a intervencions divines, favorables (el sol, la pluja, etc.) o adverses (l’eixut, el llamp, etc.), i les divinitats més antigues son el Sol i la Terra, aquesta sovint representada per una dona fèrtil o per un ésser hermafrodita.

La Terra com a mare que ens nodreix és present en moltes cultures. A Mesopotàmia, la mare de tots els déus és Anat, que en la mitologia egípcia és Hathor, esposa d’Osiris, fill de Geb, la Terra, i Nut, el Cel, qui ensenyà l’agricultura i el dret a la vall del Nil. A la Xina, això ho va fer Shennong, el Granger Diví. A Grècia, aquesta funció la fan Demèter i la seva filla Persèfone (Ceres i Proserpina pels romans). Pels cartaginesos, fenicis i eivissencs hi ha Tanit, Devi pels hindús, Aine i Anu pels celtes, K’wahil pels maies, Xochipilli pels asteques. L’agricultura és un regal dels déus o la conseqüència d’un càstig (guanyaràs el pa amb la suor del teu front): per més que s’agraeixin els dons divins de les arts agrícoles, en el paradís o en l’Edat d’Or només calia collir els fruits de la terra, sense haver de treballar perquè creixessin. El pagès ha de llaurar, cuidar, collir, tractar i conservar, tot pregant que el temps (el sol, la pluja, etc.) sigui propici. Regal o maledicció? L’agricultura força l’assentament i a llaurar sota el sol inclement. Plini el Vell, admirant la gran varietat de plantes, diu que han estat creades per les necessitats i el plaer de la humanitat, però que l’humà no és sempre envejable: a diferència d’altres animals, no sap res sense instrucció, desitja honors i possessions, pensa en la seva tomba i imagina un futur enllà de la mort (Singer, 1958).

L'ésser humà, a diferència d’altres animals, no sap res sense instrucció, desitja honors i possessions, pensa en la seva tomba i imagina un futur enllà de la mort.

Plini el Vell

La relació amb els esperits humans o altres

En algunes tribus amazòniques, el xaman dicta la limitació de la caça o la pesca i negocia amb els esperits dels animals  per demanar el retorn de les ànimes ocultes de bèsties.

Els morts no es limiten a desaparèixer discretament, la imaginació humana no ho vol. Aviat van aparèixer els enterraments amb aixovars i aliments: hi ha enterraments neandertals de fa uns 300.000 anys: ja creien en la vida després de la mort i al difunt li calien menjar i eines per la nova etapa. Arreu del món hi ha formes d’animisme, xamanisme i màgia que “exploren” la relació amb el món dels esperits, i certs individus que diuen tenir contacte amb morts i esperits assoleixen un poder important. En algunes tribus amazòniques, el xaman dicta la limitació de la caça o la pesca per millorar-ne la gestió (desobeir-lo pot provocar malalties) i negocia amb els esperits dels animals o algun ésser intermediari per demanar el retorn de les ànimes ocultes de bèsties, és a dir, per augmentar les possibilitats de caça: les coses de l’esperit estan fortament lligades a les terrenals, com el “pa nostre de cada dia”. Es demana a les ànimes dels animals caçats que transmetin als vius que no és dolent ser caçat i mort. Això ho trobem tant als tròpics com entre els esquimals. Els massai, que són monoteistes  (el seu déu és Ngai, el portador de la pluja i ells són el poble preferit, amb dret a prendre els ramats als veïns; herbes i bestiar són sagrats), només enterren persones especialment rellevants i deixen els altres cadàvers als carronyers. Entre els inuits, les ànimes dels morts en part passen a un parent; Kaila, el déu del cel (en tenen d’altres), primer creà home i dona, i després demanà a la dona que fes un forat al gel del que sortiren tots els animals, el darrer el caribú, que era el principal per alimentar i vestir els humans. És interessant pels ecòlegs que, quan els humans havien ja sacrificat els animals més bells, Kaila va fer que traguessin del gel el llop, per eliminar els caribús malalts i dèbils i mantenir el vigor de l’espècie. Els mites “expliquen” la realitat.

Per transitar entre el món natural i el dels esperits el xaman necessita ajudes: música i dansa, sovint amb instruments de percussió, dejuni, drogues (marihuana -Cannabis sativa-, cactus de Sant Pere -Trichocereus pachanoi-, peyote, -Lophophora wiliamsii, un altre cactus-, diversos fongs al·lucinògens, ayahuasca -beguda feta a partir de Banisteriopsis caapi, una malpiguiàcia, i Psychotria viridis, una rubiàcia, o bé Diplopterys cabrerana, també una malpiguiàcia, datura -Datura stramonium- i belladona -Atropa belladona-, que son dues solanàcies, etc.) i dietes especials, com aliments rics en triptòfan (precursor de la serotonina que produïm en menys quantitat quan envellim i que es ven, car, a les farmàcies com a complement nutricional perquè ajuda a millorar l’estat d’ànim). Els xamans exerceixen de curanderos o homes medecina, en base al seu coneixement de les propietats de les plantes. Animisme i xamanisme van impregnar les religions, politeistes (p.e. els misteris d’Eleusis) o monoteistes (als convents s’estudiaven herbes i s´hi fan encara licors i dolços; l’exorcisme és una pràctica relacionada amb el xamanisme). Moltes festes i rituals de les grans religions monoteistes són “adaptacions” d’altres molt més antics. Tot i que cristians o budistes les han perseguit, sovint cruelment, les manifestacions d’espiritualisme animista o altre persisteixen i es revifen arreu formes de religiositat més properes a l’animisme o al politeisme que a la creença en un únic Déu creador, com ara veurem.

El president de Mèxic Francisco I. Madero veia l’espiritisme com una manera d’usar els avenços científics i tecnològics de la seva època per superar la crisi de violència i fam que patia el seu país.

La fantasia humana fabrica esperits, fantasmes i no-morts. A la Bíblia, el rei Saúl mira de comunicar-se amb Samuel mitjançant una endevinadora, l’equivalent d’una mèdium. Agafem un exemple més modern. A finals del segle XIX, la comunicació amb els morts va fer furor amb l’espiritisme, un invent del francès Allan Kardec que hereta i desenvolupa la vella creença. Alfred Russell Wallace, co-descobridor amb Darwin de l’evolució per selecció natural, va ser espiritista. Sir Arthur Conan Doyle, autor de les novel·les de Sherlock Holmes, també, i va escriure una història de l’espiritisme (publicada el 1926). Van ser-ho Victor Hugo, Charles Dickens o Camille Flammarion, i un mèdium espiritista, teòsof i homeòpata, Francisco I. Madero, va ser president de Mèxic. Madero era un home educat, que va estudiar tècniques agrícoles a Estats Units. En ser escollit el 1911 amb quasi el 90% dels vots en front de Porfirio Díaz, s’inicià la revolució mexicana quan Díaz i el general Victoriano Huerta no acceptaren el resultat. Emiliano Zapata va lluitar per Madero i, després, contra ell per desacord amb el seu desig de desmobilitzar les tropes revolucionàries i per la manca de progrés en la reforma agrària -Zapata exigia la restitució als pagesos de les terres que els grans latifundistes els havien arrabassat-, fins que Madero fou assassinat el 1913 per ordre de Huerta, a qui havia confiat l’exèrcit.

Madero veia l’espiritisme com una manera d’usar els avenços científics i tecnològics de la seva època (els anys previs a la revolució mexicana són els de la Gran Transició, amb l’exposició de París de 1900) per superar la crisi de violència i fam que patia el seu país sota el dictat de Díaz passant per la recuperació d’un sentit religiós en el nou context històric. Deia que dos esperits, un germà seu, Raúl, mort als quatre anys, i un anomenat José, l’encoratjaven a promoure la moral pública i la democràcia. Els seus cercles espiritistes eren formats per gent culta, que compartien la il·lusió pel canvi revolucionari (un reformisme social semblant al de societats esotèriques com els rosa-creus i la maçoneria, els carbonaris, o al que suposà a Espanya el krausisme, expressat sobretot en la Institución Libre de Enseñanza que, per cert, prioritzava l’aproximació a la natura, laic però amb un element espiritual que exaltava la pietat, l’abnegació i l’altruisme). La força de l’espiritisme en aquests cercles mexicans s’esvaní amb la mort de Madero, però els esperits cuegen. Zapata va seguir lluitant en defensa dels pagesos contra el govern, presidit per Carranza, fins que també fou assassinat el 1919. Molts mexicans no creien en la seva mort i “veien” el seu fantasma cavalcant les nits de lluna plena per les terres per les que va lluitar (el film Viva Zapata, d’Elia Kazan, 1952, explica aquests fets)

La història és plena de lluites èpiques per defensar la terra, en uns casos dels abusos del rei o els feudals o altres perquè, com deien els revolucionaris mexicans, la terra és de qui la treballa, en d’altres perquè els ramaders s’oposaven a que la terra fos parcel·lada amb filferros espinosos i cultivada, en d’altres perquè es vol evitar que s’explotin espais on viuen encara poblacions de caçadors-recol·lectors o espais naturals en perill. Segurament, el Brasil i Indonèsia són ara mateix els principals escenaris d’aquestes lluites. Les poblacions indígenes de l’Amazonia defensen, en clara inferioritat de condicions, les seves selves que a tots ens convindria que seguissin essent-ho.

En l’espiritisme de Kardec, l’ésser humà és un àngel en formació i la reencarnació hi és essencial, una doctrina totalment contrària al catolicisme. Segons l’article Spiritism de Wikipèdia, hi ha prop de 20 milions d’adeptes al Brasil, on 40 milions més accepten part de les idees espiritistes o d’altres d’arrels africanes (candomblé, parent de la santería cubana). El cadoaisme de Vietnam és una versió de les idees de Kardec. Als Estats Units, la ciutat de Cassadaga, a Florida, és el centre de l’espiritisme, on es congreguen mèdiums i milers de persones hi van a comunicar-se amb els difunts i a ser curats per imposició de mans. Una enquesta en aquest país (que té la major producció científica del món) va trobar que el 45% de les persones creuen que esperits o fantasmes poden fer-se presents en certs llocs i circumstàncies. Podem prendre a la lleugera les creences de tanta gent? La seva incidència en les motivacions dels humans és gran. També hi ha mites “laics” igualment inventats com lliure albir, progrés indefinit, creixement sostingut i poder regulador del Mercat... Seattle, cap dels indis swamish, en la seva cèlebre carta (un dels documents més coneguts de l’ecologisme) de resposta al president Franklin Pierce dels Estat Units que li proposava la compra de les terres de la seva tribu, després d’explicar el lligam entre la terra i els esperits dels avantpassats, diu el que segueix, que expressa una idea molt moderna, i molt antiga, la de la xarxa de la vida:

 Això és el que sabem: la terra no pertany a l’home, és l’home el que pertany a la terra. Això és el que sabem; totes les coses estan lligades com la sang que uneix a una família. El patiment de la terra es convertirà en patiment dels fills de la terra, L’home no ha teixit la xarxa que és la vida, sols és un fil més de la trama. El què fa a la trama s’ho fa a ell mateix.

Seattle

Seattle qüestionava els fonaments de l’economia capitalista, basada en l’espoliació sistemàtica i accelerada dels recursos, la generació d’il·lusions amb falsedats, el control per les drogues i altres addiccions i els valors que no tenen altre fonament ni altra fermesa que la que deriva de rumors, notícies i realitats creades per enganyar i treure’n rèdit. Els avenços que ha produït el capitalisme son molts i reals, però la destrucció ambiental també ho és.

Noves i velles religions

En les religions de tota mena sempre hi ha hagut espais que han estat considerats dipositaris de valors espirituals, des dels boscos sagrats dels sumeris als que han envoltat santuaris i monestirs, això fins i tot en religions que, com el cristianisme, atribueixen als humans el domini de la natura. Hi ha doncs una persistent relació de tipus espiritual amb certs espais naturals, anterior a les idees modernes sobre conservació de la natura, desenvolupades des de mitjans-finals del s. XIX (Mallarach 2018). D’altra banda, han aparegut formes de neo-paganisme i religions modernes que tenen paral·lelismes amb l’ecologia profunda (vegeu el meu Apunt http://blog.creaf.cat/coneixement/lecologia-profunda/). Moltes són intents de reivindicar les cultures dels antics (nòrdics, grecs i romans, celtes [neo-druïdisme], guanxes, bàltics, tengrianisme turco-mongol i, fins i tot, alguns cultes egipcis). El neo-druïdisme estableix llaços entre “els sis països o nacions celtes” (Bretanya, Irlanda, Escòcia, Gales, Cornualles i la illa de Man, eixides dels sis trossos d‘Excalibur, l’espasa del Rei Artur, qui tornarà algun dia per reunir-los). Els còmics d’Astèrix han fet popular la figura del druida, savi, bruixot i endeví, amb  el roure i el vesc sagrats i la dalla d’or per collir el vesc, però això ens ve de Plini el Vell: no queden testimonis més antics, tot i  que aquests rituals podrien ser anteriors a l’Edat del Ferro.

A Canàries, els guanxes eren una branca amazigh (bereber), animistes que creien en la reencarnació, adoraven el Sol i la Lluna i feien sacrificis, fins i tot humans; L’Esglèsia del Poble Guanxe té Tanit per Deessa Mare, divinitat associada a la Lluna i a la fertilitat procedent de Cartago i estesa pels fenicis a tota la Mediterrània que fou especialment important a Eivissa (que és on s’han trobat més estàtues d’ella, sobretot a la Cova des Culleram). El neo-tengrianisme defensa, com en el cas celta, la reunificació dels països turànics i una religió que té per déu Tengri, el Cel, i que considera sagrats els recursos de la terra, sobretot l’aigua. A Lituània, la religió romuva, reviscolada en caure l’URSS, té dues deesses principals, Laima, la Mare divina que protegeix els humans i i Zemyna, la Mare Terra que protegeix plantes i animals. A Letònia, el 1925 s’inicià un moviment reconstruccionista amb el nom de Dievturïba que es pot qualificar de panteista. El paganisme germànico-escandinau dels pobles gots i víkings també té versions reconstruccionistes: la religió Ásatru (mot usat per primer cop pel compositor Edvard Grieg el 1870) es basa en les creences politeistes dels víkings i dóna importància al culte a la natura, que n’és la font espiritual: la Mare Terra fou la primera esposa de Thor.

L’helenisme i el Camí Romà als Déus són intents de recuperar els cultes de la Grècia i la Roma clàssiques. La Wicca és una religió amb dues divinitats, femenina i masculina, fundada per l’anglès Gerald Gardner a mitjans del s. XX. El que tenen en comú quasi tots aquests neo-paganismes és el respecte i la sacralització de la natura i de cada ésser natural i de les seves creences: la tolerància és bàsica, ja que tot és part de les divinitats i per tant sagrat; i també comparteixen una concepció cíclica de la vida, amb un paper essencial de la reencarnació. Sovint, empren la màgia. Molt d’això es troba en el candomblé i en la santería (derivats del culte ioruba africà), ja esmentats, que divinitzen els orishas, ancestres que deixaren els coneixements agrícoles i medicinals. Part de l’èxit del candomblé es deu al paper igualitari assignat a les dones i al seu respecte de les opcions sexuals.

Harari diu que la nova religió és ja el dadisme, que parteix de que els organismes son algoritmes i la vida un processament de dades, vol la internet de totes les coses i pretén assolir la immortalitat, la felicitat i el poder mitjançant algoritmes externs que facin ús de les dades de la biologia i del potencial de la intel·ligència artificial.

Encara que per un científic pugui ser decebedor, és probable que la defensa de la Mare Natura i la de la dona passin de les protestes ecologistes i feministes a la gènesi d’una mitologia que torni a donar “sentit a tot”. Això seria més popular que els “sermons” dels científics, em temo. No seria difícil pensar l’argument d’una novel·la futurista en que, davant els desastres originats per la destrucció de l’entorn, es produís un exitós moviment religiós que partís de bases similars a les dels neo-paganismes. La filòsofa Hipàtia d’Alexandria, màrtir del fanatisme cristià i la primera dona matemàtica de qui tenim notícia, també astrònoma i inventora d’aparells d’observació i mesura, recuperada per Voltaire i per Gibbon, ha estat convertida pels neo-pagans en una mena de santa que el feminisme ha adoptat. Amenábar va fer al film Agora (2009) un relat de la seva vida. El lloable pas del papa Francesc en l’encíclica Laudato, si’ de defensar la “casa comuna” és un intent des del cristianisme d’assumir la crisi ambiental, però una mitologia centrada en la relació entre un Déu creador i un “rei” de la creació, l’ésser humà, no sedueix massa les persones emocionalment implicades en el futur de la Terra.

Les religions orientals, budisme, taoisme i confucianisme, mantenen una major integració d’humans i natura. El tao és la unitat essencial de totes les coses i el confucianisme posa l’accent en l’harmonia dels humans en el cosmos. L’ascens de Xina i la Índia, la pressió de l’Islam i la pèrdua de poder d’Occident poden reduir força l’àmbit del catolicisme. Però les velles religions no entenen el nou context tecnològic. Un moviment religiós ecologista-feminista més tecnològic podria ser una resposta efectiva a la destrucció de l’entorn (no és un desig personal sinó una possibilitat versemblant, sobretot si hi ha successius desastres ambientals). Harari (2016) diu que la nova religió és ja el dadisme, que parteix de que els organismes son algoritmes i la vida un processament de dades, vol la internet de totes les coses i pretén assolir la immortalitat, la felicitat i el poder mitjançant algoritmes externs que facin ús de les dades de la biologia i del potencial de la intel·ligència artificial. No queda clar quin paper reserva a la immensa majoria d’humans, esdevinguts inútils, però si en tenen algun potser es serviran d’una nova convicció religiosa que tindrà molt de panteista perquè la internet de les coses ho lligarà tot i tothom voldrà formar part del flux general de dades. Ja avui el major desig dels adolescents és formar part d’aquest flux universal, ser-hi i fer-s’hi visible.

Mites, religions, imperis, experiments socials

L’Imperi romà va perseguir el cristianisme durant més de dos segles  però finalment va comprendre els avantatges d’una religió que no demanava sacrificis costosos, reconeixia al César el que era del César i predicava la resignació en aquesta vida i la felicitat en una altra, després de la mort. Les persecucions contra els cristians van ser cruels, però no van causar més enllà d’uns milers de morts, mentre que els enfrontaments entre religions monoteistes,  o, dins d’elles, entre ortodoxes i heretges, en segles posteriors, en van causar molts milions. Les religions van acompanyar els imperis en les seves aventures, legitimant guerres santes i terribles estossinades, i dient que l’enorme mortalitat dels indígenes (de l’ordre del 95% en la major part d’Amèrica i a Oceania) per la verola i altres malalties transmeses pels europeus era un senyal de la voluntat divina de que els conqueridors s’apropiessin de les terres que durant milers d’anys havien estat mal aprofitades (per produir aliments, sobretot) per pagans salvatges. Les religions encara donen el més sovint suport als poderosos i serveixen com a senyal d’identitat en front “d’altres”. És tradició que els exèrcits que van a lluitar rebin la benedicció religiosa, encara que ara el clergat ortodox rus ha decidit deixar de beneir les armes de guerra, com avions de caça o cuirassats. Les religions prediquen l’amor i la caritat envers els desvalguts i alguns religiosos assumeixen, sovint fins l’heroisme, tasques d’assistència. Alhora, molts eduquen els indígenes en els valors dels conqueridors, sense denunciar l’esclavisme i altres abusos, amb honorables excepcions. S’han tancat els ulls al pagament de gratificacions per la mort d’indígenes (a tant per cabellera, cap o orella, igual que per la mort de feristeles): el darrer pagament per orelles de boiximans ¡kung a Sud-Àfrica es feu el 1938, però avui encara algunes d’aquestes ètnies son regularment caçades per les veïnes com si fossin animals (i els individus capturats de vegades son menjats) i no se’ls defensa prou.

La mitologia liberal del Progrés i del Creixement Sostingut en una Economia de Mercat Auto-regulat es pot estimbar en l’abisme de la destrucció de l’entorn.

No sembla que el mite del Mercat que tot ho regula pugui aguantar quan l’economia “real” és una petita part en front de l’especulativa (els interessos baixos fomenten l’especulació amb diners d’altri que es tornen amb nous endeutaments) i, sobretot, quan no es genera treball per grans masses de població (i per tant no hi ha consum). Ara les masses, abans necessàries per fabricar i guerrejar, destorben i demanen sostre i menjar a canvi de res, perquè hi ha poca feina que no facin millor els robots. No sabem què vindrà després del tecno-capitalisme: un món regit per algoritmes millors que nosaltres, per unes elits d’humans millorats (en la seva genètica i amb pròtesis robòtiques internes o externes, és a dir cyborgs) que tindran esclavitzats o marginats la resta d’humans, o que els eliminaran, unes societats cohesionades per noves nocions espirituals panteistes que controlin l’ús de la intel·ligència artificial o potser un món millor on tothom serà immortal, feliç i partícip efectiu del poder i menjarà anissos.

Lévy-Strauss creu que el que hi ha és un intercanvi: el jaguar dóna als homes el foc i l’art de cuinar (i els perd ell) a canvi d’una dona (per qui, de fet, el jaguar no mostra un gran interès, però que torna a un estat salvatge).

Una interpretació del mite segons Lévy-Strauss és que el menjar cuit provenia del jaguar (ell va ensenyar als humans com coure), però només era assequible sense risc si s’eliminava la dona humana del jaguar. De fet, els humans tenien més por d’ella que del propi jaguar (en altres mites veïns hi ha dones que es tornen jaguars i ataquen els marits i els fills). Segons l’antropòleg, el jaguar i l’humà son termes polars oposats: l’un menja cru, l’altre cuit, el jaguar menja l’humà però l’humà no menja el jaguar: la reciprocitat entre els dos termes és nul·la. Per tal que els homes tinguessin tot el que els ve del jaguar (foc, cuina), però que el jaguar ha perdut (això és important), calia una relació entre humans i jaguar: aquesta relació era la dona del jaguar. Però, un cop feta la transferència, la dona del jaguar esdevé inútil i se la mata. Lévy-Strauss creu que el que hi ha és un intercanvi: el jaguar dóna als homes el foc i l’art de cuinar (i els perd ell) a canvi d’una dona (per qui, de fet, el jaguar no mostra un gran interès, però que torna a un estat salvatge).

En d’altres mites propers, son diferents animals els qui ensenyen els aliments o el foc, com formigues o ocells, o bé els humans roben el foc a animals com el voltor. En general, en tots aquests mites, els humans aprenen de la natura. En la història humana l’ús del foc començà abans de la nostra espècie, ja en l’Homo erectus, fa més de 300.000 anys, i va suposar no sols la possibilitat de canviar un entorn dominat per plantes llenyoses per un amb herbes que els animals podien pasturar, sinó també la de la cocció del menjar, que volia dir menjar durant menys temps, pair més fàcilment i eliminar microbis abans del consum. Per tant, va ser un pas de gran importància en l’evolució cultural i va millorar la “fitness” dels humans.

Conclusió

Aquest Apunt no és un manifest espiritualista. Res em fa més por que una multitud que creu en “éssers” que son fruits de la nostra imaginació, convertits en signes d’identitat contra els no creients. Però hem de mirar d’entendre millor com ens relacionem amb l’entorn i perquè ho fem com ho fem. Fins i tot els científics som éssers més emocionals que racionals i totes les cultures es construeixen sobre mites. Ignorar-ho fa els nostres “sermons” d’escassa utilitat. Si fa quaranta-cinc anys creia en l’educació ambiental, avui és obvi que és poc el que s’ha assolit per aquest camí si es compara amb l’avenç de la destrucció. Els grans best-sellers amb missatges seriosos, com els llibres de Harari, venen alguns milions d’exemplars, però fins i tot això és ben poc dins d’una població de 7500 milions, la majoria sense interès ni coneixements cientíifcs. No sembla que es pugui canviar el món raonant. Mai he admirat els Savonarola, no ho faré si en venen de nous predicant la religió de Gaia ni ho faig amb els adoradors del Mercat o les dades. Potser, a la fi, només la por al desastre provocarà un canvi que freni l’expansió brutal contra la natura. El COVID19 és un avís seriós. No suficient, però en vindran més d’avisos. En aquest joc no podem apostar a cegues. No el tenim perdut, però tampoc guanyat. Ens cal fer molta atenció, mirar de saber el què ens convé, ser prudents, preparar-nos davant de jugades inesperades, que n’hi haurà, i trobar el camí per fer-nos sentir. O reforcem la nostra comprensió del joc i, com diu Joan Martínez-Alier , posem l’economia ecològica, l’ecologia política, la salut pública, l’agroecologia i l’alimentació, l’habitatge, al centre de la política, o, amb invents com el PIB i déus com el Mercat o el Flux de Dades, i amb el progrés tecnològic desbocat, potser ens encomanarem a esperits que poden resultar burletes, com el de l’obra de Noël Coward, on l’esperit d’Elvira, convocat en una sessió espiritista, retrau a Carles: “perquè tu mai em vas estimar. Tot era la teva colossal vanitat”. En el nostre cas, la vanitat de l’home que és diu a ell mateix sapiens.

Referències

Font i Quer, P. 1977. Plantas medicinales. Editorial Labor, S.L., Barcelona

Harari, Y.N. 2016. Homo Déus. Ed. 62, Barcelona.

Harris, M. 1971. Caníbales y reyes. Los orígenes de las culturas. Alianza Editorial, Madrid.

IIF (Institute of International Finance). 2020. January 2020 Global Debt Monitor.

Lévy-Strauss, C. 1961. Le cru et le cuit. Mytologies 1. Plon, París.

Mallarach, J.M. 2018. Espais naturals protegits i espiritualitat a l'Europa d'inicis del segle vint. T.M. Sala & I. Gras (coords.) 2018. Art i natural al tombant del segle XX, p. 15-34, Poètiques de la naturalesa. Espais per a l'espiritualitat, Col·lecció Quaderns Art i Natura. Universitat de Barcelona.

Steiner, G. 1974. Nostalgia de lo absoluto. Siruela, Madrid, 133 pp.

Wilson, E.O. 2007. The Creation: an appel to save life on Earth. W.W Norton and Company, Londres.