Adéu a un amic: en la mort d'Antoni Escarré

Antoni Escarré Esteve, ecòleg, catedràtic jubilat d’Ecologia de la Universitat d’Alacant, va morir als vuitanta anys el 5 de març com a resultat d’una microangiopatia trombòtica. La darrera vegada que vaig parlar amb ell per telèfon, fa un parell de mesos, se’l notava animós, amb la vivacitat de sempre, així que la notícia ha estat inesperada. Pels joves, la mort d’una persona de la seva edat no resulta gaire impressionant, però pels qui el vam tractar és un tràngol difícil de pair. L’Antoni era una persona excel·lent amb qui, a més, no es podia passar una estona avorrida. Als seus amics, que no l’haguem de tornar a veure ens produeix una gran tristesa. Aquí pertoca més escriure sobre la seva feina i tanmateix voldria també parlar de les seves qualitats humanes. Era molt llest, inquiet i treballador, estava ple d’una forta voluntat de servei i de solidaritat, vivia amb passió la feina i el lleure. I va tenir molta participació en el desenvolupament de la nostra ecologia terrestre. Aquests son els dos temes que tractaré, la seva personalitat i la seva activitat relacionada amb la UAB i el CREAF, deixant de banda la gran part de la seva feina que no es relaciona amb la nostra.

L’Antoni va estudiar Ciències Biològiques a Barcelona. Va ser un temps professor de botànica i zoologia a Navarra, va fer una estada de deu mesos de treball de camp botànic al que llavors era la Guinea Equatorial espanyola i una tesi, formalment dirigida per O. De Bolòs a la UB, sobre la taxonomia del gènere Quercus emprant, per primer cop entre nosaltres, els anàlisis multifactorials per aquesta mena d’estudis. Després entrà com a professor adjunt d’ecologia al departament de la UB que dirigia Ramon Margalef. En aquell moment, jo era professor agregat d’ecologia a la UAB i, amb en Ferran Rodà, ens havíem interessat pels treballs de Frederick Herbert (Herb) Bormann i Gene Likens sobre “ecosistemes-conca”, conques hidrològiques petites de substrat impermeable, per analitzar experimentalment ecosistemes forestals sencers, sobretot els cicles biogeoquímics. En vaig parlar amb l’Antoni, vam fer una sortida per veure la zona i es va engrescar. Vam parlar-ne amb en Margalef. Volíem dinamitzar l’ecologia terrestre, encara molt endarrerida a Catalunya en relació a l’aquàtica, que Margalef havia portat a uns nivells molt alts. En Margalef no sols coneixia molt bé els dos autors americans sinó que hi tenia força amistat. Va suggerir demanar un ajut de cooperació hispano-nord-americana en la recerca científica i tècnica que donava el Ministeri d’Afers Estrangers. No entro en els detalls complicats i pesats de la tramitació del projecte, que Margalef, amb la seva habitual generositat, acceptà d’encapçalar per tal que la sol·licitud tingués més possibilitats d’èxit, tot i que ell no hi treballaria directament. Sí que va treballar en la gestió, s’acumulà una extensa correspondència molt burocràtica, ara dipositada al Museu de Granollers, que revela la feinada que va suposar per ell aquell projecte en el que, des del punt de vista científic, només hi estava implicat en la direcció de la tesi d’en Carlos Gracia.

El cas és que ens van donar el projecte per quatre anys (1978-82) i suposà una injecció de diners considerable. L’Antoni i jo vam anar a Yale per veure Bormann (Likens s’havia traslladat a Cornell), però en arribar ens van dir que tot l’equip, també Likens, era a la reunió anual que es feia a l’estació experimental de Hubbard Brook, a New Hampshire. Vam llogar un auto i ens en hi vam anar travessant Connecticut i Vermont. Allà, a més de les instal·lacions de les conques, amb les petites rescloses, limnígrafs, torres per arribar a les capçades i altres coses, hi havia una quarantena de científics explicant-se el que feien, que era molt divers. Vam quedar bocabadats en veure tanta gent, perquè els ecòlegs terrestres catalans ens comptàvem amb els dits d’una mà. A la tornada, vam conèixer un jove que era voluntari forestal i vam aprendre alguna cosa de l’organització de la lluita contra els focs que era molt més avançada que la de casa nostra.

En aquell primer viatge vaig conèixer millor l’Antoni i les seves grans qualitats. No va ser sinó el primer dels diversos viatges que vam fer junts. Per exemple, vam anar també a Brussel·les, amb dos companys més, per parlar amb Pierre Duvigneaud, l’ecòleg europeu que més havia treballat en cicles biogeoquímics de fagedes, amb la seva col·laboradora Simone Denaeyer-DeSmet. Els havíem conegut a rel d’un curs d’estiu organitzat per la Comissió Europea a Venècia el 1976, al que l’Antoni i jo, amb altres companys, vam assistir com alumnes. Ells formaven part del professorat, en el que també hi havia Margalef, el premi Nobel de Física Ilya Prigogine i altres científics destacats. Els dos belgues havien estudiat, anys abans que jo hi fes la tesi, la composició elemental de plantes dels Monegros, i havien fet un mapa ecològic de Brussel·les. Això darrer també m’interessà molt i vaig seguir els seus passos per fer el mapa ecològic de Barcelona i començar una línia d’ecologia urbana al llarg dels anys 1980s. Aquell viatge va iniciar una relació per diverses activitats entre la Simone (en Duvigneaud ja era força gran i estava a punt de jubilar-se) i l’Antoni. A banda de la relació de feina, la Simone i el seu marit tenien una casa d’estiu a l’Ametlla de Mar i l’Antoni els visitava sovint.

Poc després de començar el projecte de conques, l’Antoni havia guanyat una càtedra a la Universitat d’Alacant, s’hi va traslladar i va començar a formar allà un equip i a buscar un lloc experimental més proper. Van voltar per Espanya, però van acabar trobant que el millor lloc era també a Catalunya, concretament a les serres de Prades. Finalment, el projecte es va desenvolupar en dues àrees d’estudi: els de la UAB vam treballar sobretot al Montseny i la gent d’Alacant a Prades, mentre en Carlos Gracia i els seus col·laboradors de la UB anaven als dos llocs segons el que els convenia. La part americana es va fer inicialment sota la direcció d’en Herb a Yale, i amb la gent de l’Estació Experimental de Hubbard Brook. Al cap de dos anys, en Herb va patir una flebitis i ell mateix va proposar que continuéssim amb la universitat de Virginia. En Margalef, que tenia altra feina i ja havia fet prou per engegar les coses, em va passar llavors la direcció de la nostra part.

Cap al final del projecte, les nostres reunions conjuntes ja quasi reunien tanta gent com la de Hubbard Brook que tant ens havia impressionat. L’ecologia terrestre estava en marxa, havíem fet un salt endavant considerable. L’any després d’acabar el projecte, 1983, es van llegir les primeres tesis, la d’en Ferran Rodà i la d’en Carlos Gracia. En van seguir una colla, fetes a les dues estacions experimentals (les de Joaquín Martín, Alacant i Lluís Ferrés i Claret Verdú, UAB 1984, Robert Savé i Carlos Ascaso, UAB 1986, Antònia Caritat, UAB, 1987, Anna Àvila, UAB, 1988, Juan Bellot, Alacant, Cristina Belillas, UAB, 1989, David Bonilla i Pilar Andrés, UAB, i María José Lledó, Alacant, 1990, Raquel Picolo, Alacant, i Ramon Rabella, 1991, Anna Sala, UB, 1992, Antoni Espuny, UAB, i Santi Sabaté, UB, 1993, Xavier Mayor, UAB, 1994, Anselm Rodrigo, UAB, 1998...). I, naturalment, van sortir moltes publicacions. Amb en Ferran Rodà, vam fer el 1988 un voluminós recull (ho va fer sobretot ell, Deu anys de recerca als ecosistemes del Montseny. 791 pp. + annex 141 pp.). La Universitat d’Alacant tenia una revista, des del 1976, Mediterranea on, a partir de 1980, van aparèixer els primers articles sobre el Montseny i Prades. Després, vam pensar que ens calia presentar-nos en congressos internacionals. L’Antoni, en Gracia i jo, el 1983, vam preparar una comunicació de síntesi dels resultats del projecte per un que es va fer a Uppsala. No sabíem que havíem de dur el text a punt per publicar i vam haver de posar-nos a escriure contra-rellotge mentre “ens arribava la maleta que ens havien perdut a l’aeroport”... Vist ara, fou divertit. El treball es va publicar. A la tornada, el conductor de l’autocar que ens havia de dur a Estocolm possiblement havia passat una nit boja i s’adormia. A banda i banda de la carretera hi havia una paret de glaç i la situació semblava força perillosa. L’Antoni va dir que havíem d’evitar que l’home al volant es clapés i ens animà a cantar, esgargamellant-nos, el “porompompero”. El viatge durava una hora. Vam arribar sans i estalvis, potser afònics.

El mateix any, vaig organitzar un curs de la Menéndez y Pelayo sobre ecosistemes mediterranis a Sitges, en el que l’Antoni fou un els professors. El 1984, tots dos i en Joan Bellot vam assistir a un Workshop al Instituto de Altos Estudios Mediterráneos IAMZ, Saragossa amb una vintena d’investigadors molt reconeguts, i l’Antoni, en Gracia, en Rodà i jo vam publicar per primer cop a Investigación y Ciencia  (Ecología del bosque esclerófilo mediterráneo). L’Antoni i jo vam fer el nostre segon viatge a EEUU per assistir al Symposium on long-term research on forested watersheds at Coweeta, a Athens (Georgia). Hi vam anar en auto des de Nova York, amb parada a Washington amb l’esperança de visitar en Josep Cuatrecasas, gran botànic català exiliat que liderava un projecte  sobre la flora sud-americana des del  Smithsonian, però era fora (el vam conèixer anys després, quan va tornar un temps a Espanya). A canvi, vam visitar algun museu i ens vam fer una foto davant el Capitoli. En els peatges, l’Antoni, que no es cansava mai de conduir, en pagar saludava dient “Passiu-bé” , en català. Quan li vaig dir perquè ho feia, va respondre rient. “Mira, així, de mica en mica...” Se li donaven veu tant la ironia i el sarcasme benèvol com l’auto-paròdia. El 1985, vam presentar dues comunicacions amb altres companys al  NATO Advanced Workshop que es va fer a Sesimbra, Portugal, publicades en un llibre, el 1987, coordinat per John Tenhunen, amb qui també vam tenen una llarga i positiva relació. A Sesimbra hi havia el bo i millor de l’ecofisiologia vegetal de l’època. Dos workshops del FERN a Estrasburg el 1986 i a Giens, el 1987, van tractar el tema dels focs, que havia esdevingut prioritari al litoral mediterrani peninsular a partir dels focs de 1982. El 1988 vam anar al congrés de MEDECOS a Montpeller, on vam presentar diverses comunicacions. Una d’elles seria part de la tesi del Pep Piñol, que va treballar un temps amb l’Antoni a Alacant. Vam aprofitar per posar-nos d’acord amb gent del CEFE-CNRS de Montpeller i organitzar un congrés sobre alzinars que es va fer el 1990, dos dies a Montpeller i dos a Barcelona. Va ser interessant i ens ho vam passar bé. En sortí un volum publicat per Springer. També el 1988, vam anar a les II Jornadas de Ecología: Bases ecológicas para la Gestión Ambiental,a Aula Dei. El 1994, vam assistir a una reunió a la seu del CEAM, a València, sobre Los grandes incendios. El 1999 vam col·laborar en un capítol d’un llibre sobre alzinars que fou la culminació de la nostra tasca sobre conques, ja liderada al Montseny des de feia temps per en Ferran Rodà. Encara avui, en aquella zona experimental fan estudis l’Anna Àvila (CREAF) amb els grups del IDAEA-CSIC (Institute of Environmental Assessment and Water Resarch) de Xavier Querol, Pilar Llorens i Jérôme Latron.

L’Antoni, a banda del que fèiem junts, va col·laborar amb altres membres del CREAF i de la UB sense la meva participació, així que el que he esmentat no reflecteix ni de molt tota la seva interacció amb el nostre equip ni, per descomptat, el que va fer amb independència de nosaltres. Sí vull esmentar que l’Antoni fou el padrí del nomenament de Margalef com a doctor honoris causa de la Universitat d’Alacant, el 1999, i que el 2006 es creà l’ “Institut Multi-disciplinar per a l’Estudi del Medi (IMEM) Ramon Margalef” a Alacant, promogut per l’Antoni i en Joan Bellot, on avui hi treballen uns 40 investigadors.  

El cas és que, durant tots aquells anys, els equips de les tres universitats ens vam comunicar molt sovint. Trobar-nos amb l’Escarré, amb el seu esperit alegre i el seu enginy, sempre era una festa. Ell jugava a l’hoquei sobre herba, després va ser entrenador de juvenils, i tenia un fill, Joan, que arribà a ser capità de la selecció espanyola que guanyà la medalla de plata als Jocs Olímpics d’Atlanta 1996 i és seleccionador sub-21. El cas és que alguna vegada va venir amb un grapat d’estics i vam improvisar un partit en el que nosaltres, naturalment, no respectàvem les regles perquè no les coneixíem. Quan treballàvem i en les estones de lleure teníem moltes ocasions de riure amb els seus acudits.  L'Antoni era bon cuiner i, atrafegat com anava sempre, quan anàvem a Alacant per motius de feina trobava temps per cuinar-nos ell mateix unes paelles exquisides!

Però a costat d’aquest caràcter festiu l’Antoni tenia també un gruix de compromís social. El va traduir en la seva activitat política (era una persona incansable i tocava moltes tecles). Va ser uns catorze anys diputat autonòmic i, en els temps de la presidència de Joan Lerma, exercí a finals dels vuitanta un parell d’anys com a Conseller d’Educació, Cultura i Recerca de la Comunitat Valenciana, i després fou el primer Conseller de Medi Ambient valencià. A partir de 1997, ja més allunyat de la política, va coordinar el Doctorado conjuntoDesarrollo sostenible de bosques tropicales, manejos forestal y turístico de la Universitat d’Alacant i la Universidad de Pinar del Río “Hermanos Saíz Montes de Oca” de Cuba. La seva tasca a Cuba era un afer de solidaritat amb els països pobres i el va mantenir fins l’inici de la pandèmia. Un cop em convidà a donar algunes lliçons a Pinar del Río. Les condicions de treball no eren envejables però l’Antoni hi va fer molta feina i a Cuba s’ha format, a rel de la seva mort, una associació de “Amigos de Antonio Escarré”.

Un dia, a casa seva, a Rabassa, que és un barri de Sant Vicent del Raspeig, a tocar de la Universitat d’Alacant, vam fer, com dues criatures, un partit de futbol amb botons. Feia relativament poc que havia mort el seu germà i em va explicar que, quan eren nens i jugaven ells dos a botons, fixaven un temps per cada partit i s’avisaven un minut abans d’acabar dient “Minutín”. El darrer cop que el va veure, el seu germà, ja agonitzant, li va dir “Minutín, Antonio, minutín”. Mentre em deia això, un núvol d’emoció passava pels seus ulls, tan vius. Permeteu-me ara un final també emocionat.

No vaig saber que t’estaves morint, Antoni. Ni els teus ho van saber fins el final, ja que vas estar malalt només quinze dies i els metges no acabaven de veure què et passava. Quan ho van saber, era tard. La malaltia t’afectava el plasma i anaves perdent glòbuls rojos. Els teixits es destruïen. La teva dona, la Lurdes Ureña, una persona valenta que tant ha treballat per millorar el barri i tirar endavant la família (tres fills propis, Mari Carmen, Juan i Roberto, i una guineana adoptada, Lurdes), t’acompanyava, encara esperant la millora, fins el darrer dia en que s’adonà que estaves molt malament. Em va explicar que, en sentir-te mormolar, ja en les últimes hores, et preguntà què deies i que vas respondre “Estoy maquinando”. Una resposta ben pròpia de tu, el teu darrer acudit. M’hauria agradat poder-te agrair en persona la teva amistat, la teva alegria de viure encomanadissa, la teva humanitat, la teva feina, la teva dedicació als altres. No ho he pogut fer, m’he de resignar a deixar-ne constància aquí, davant d’un públic que no veig. Una part dels possibles lectors ja s’han avançat a expressar-me el gran record que tenen de tu. Espero que els qui no et van conèixer i llegeixin aquestes entristides frases meves em creguin: l’Antoni Escarré no va ser només un bon científic, va ser una gran persona. Adéu Antoni, amic. Servem el teu record.