L’estudi liderat pel CREAF conclou que la manca de depredadors a les grans ciutats afavoreix aquestes aptituds i en definitiva una tendència a que les aus de les ciutats siguin més intel·ligents que les d’altres ambients.

Aquest estudi dóna noves pistes per poder entendre l’èxit que moltes espècies invasores tenen a les nostres ciutats. 

Un estudi científic liderat pel CREAF ,  i publicat aquesta setmana a PLOS one, dóna respostes a un fenomen que fa anys que observem a moltes ciutats del nostre territori: Per què a les ciutats els ocells solen ser més "intel·ligents" que en entorns més naturals?

Segons els resultats d’aquest estudi, signat pel Dr. Daniel Sol, investigador del CSIC (Consejo Superior de Investigaciones Científicas) adscrit al CREAF, i altres investigadors espanyols i australians, les aus que envaeixen ambients molt urbanitzats sovint són més creatives quan es tracta de buscar aliment que les que viuen en altres ambients. L’estudi aprofundeix en el motiu d’aquesta observació i arriba a la conclusió que les aus invasores urbanites, al no tenir molts depredadors a les ciutats, són més valentes i exploradores. Aquests aptituds, indirectament, les ajuden a resoldre els problemes d’una forma més creativa i ràpida que les que viuen en ambients més naturals.

Per a que un animal sobrevisqui en una nova regió, cal que desenvolupi nous comportaments que li permetin l’accés a noves fonts d’aliment; si l’animal no és capaç de trobar aquests aliments, els individus no podran sobreviure i la població s’extingirà. Tot i això, la necessitat d’explorar nous aliments pot comportar riscos, com l’exposició a depredadors. Aquest dues forces són oposades i per tant, les ganes d’exploració i la prudència entren en conflicte; el resultat d’aquest conflicte determinarà en gran mesura l’èxit o el fracàs de la població en el nou entorn.

L’estudi es va realitzar a Austràlia en una espècie d’au invasora molt abundant a les grans ciutats australianes, el minà comú (Sturnus tristis). Els investigadors van comparar experimentalment el comportament d’individus provinents d’ambients urbanitzats i d’aquells menys urbanitzats. En total, es van realitzar tres tipus d’experiments amb els que podien mesurar la neofòbia – o la por als objectes estranys- la capacitat d’incorporar nous aliments a la dieta i la innovació tècnica per aprofitar nous recursos. Aquests assaigs tractaven d'imitar els problemes claus als quals han de fer front les aus invasores quan s’introdueixen en un nou ambient.

Com ja s’havia trobat en altres espècies, els minàs dels ambients més urbanitzats van mostrar una major capacitat de resoldre problemes, com extreure un tap d’un recipient per obtenir aliment, que aquells d’ambients menys urbanitzats. Però no perquè fossin més intel·ligents, sinó perquè tenien menys por als objectes estranys. Aquest fet s’explica segurament perquè a les ciutats, les aus foranies tenen poca pressió per part de possibles depredadors, i això fa que tinguin menys pors. Al seu torn, aquesta valentia afavoreix la seva curiositat i tendència a l’exploració. La combinació dels dos factors fa que, en definitiva, les aus invasores urbanes tinguin una major capacitat per resoldre els problemes amb els que es troben innovant dia a dia en el seu comportament. Des del punt de vista de les invasions biològiques, aquest resultats recolzen la hipòtesis de que les aus invasores modulen les seves habilitats de resoldre problemes d’acord amb els costos i beneficis del context on es troben. Aquesta habilitat podria en part explicar l’èxit que moltes espècies invasores tenen a les nostres ciutats.

I com s’estudia el comportament animal?

En aquest estudi els investigadors van capturar 60 individus de minà comú en dues poblacions australianes, la meitat provinents d’ambients urbans i l’altre meitat d’ambients poc urbanitzats. Els minàs es van distribuir en gàbies individuals per observar el seu comportament davant tres problemes amb els que s’han d’enfrontar quan envaeixen un nou ambient.

El primer problema és el de vèncer la por a objectes nous, el que es coneix com neofòbia. Per mesurar la neofòbia es van posar objectes estranys a prop del recipient del menjar de l’espai que ocupava el minà. Els objectes eren una cinta de paper groga i un raspall de gossos de color verd, dos objectes que no acostumen a estar en el seu ambient natural. El temps que tardava el minà en menjar després del primer contacte visual amb l’objecte estrany, es va utilitzar com a mesura de neofòbia: Com menys temps tardaven, més valents eren els minàs.

El segon problema és el d’adoptar nous tipus d’aliment. En aquest experiment es va utilitzar arròs cuit amb colorant blau o verd, un menjar que és poc probable que els minàs trobin en  llibertat. També en aquest cas, es va mesurar el temps que tardava el minà en menjar-se aquest nou aliment des del primer contacte visual. Com menys temps tardaven en menjar-se’l, més capacitat d’incorporar nous aliments a la dieta tenien.

El darrer problema és el d’explotar un aliment que requereix inventar una nova tècnica d’alimentació. Per determinar aquesta capacitat d’innovació en els minàs, se’ls va oferir el bol amb menjar amagat sota la tapa. Les picades de bec al bol determinaven la capacitat d’exploració de l’au, i el temps en destapar-lo i arribar al menjar, la capacitat de resoldre problemes.