Han passat ja uns quants dies des d’aquell 22 de febrer, quan en David Aguadé va presentar la seva tesi davant el tribunal i el públic assistent. Prou com perquè ja se senti més relaxat i tranquil, i hagi tingut temps de desconnectar d’un treball que l’ha mantingut enfeinat durant gairebé els cinc últims anys.

En David ja porta mitja vida formant part del CREAF. Ha treballat amb en Bernat Claramunt, i sobretot amb els directors de la seva tesi: en Jordi Martínez Vilalta i en Rafa Poyatos. Però el Dr. Aguadé coneix tant bé el CREAF com el bosc de pi roig i alzines —“cada vegada més alzina i menys pi roig”, puntualitza— de les muntanyes de Prades on hi ha passat bona part del doctorat. Allà, al Barranc del Tillar, hi ha una de les poblacions més meridionals de tota Europa de pi roig. Però en aquest bosc s’està veient que la falta recurrent d’aigua dels darrers anys està minvant la població d’aquesta espècie de pi, que va quedant substituïda per l’alzina.

Els pronòstics no són gaire favorables, “no hi ha repoblació de pi roig, tot el nou sotabosc és alzina, més resistent a la sequera”.

Explica en David que la seva tesi complementa el que la Núria Garcia Forner havia simulat als hivernacles: “jo he estudiat al camp per quin mecanisme la sequera acaba matant el pi roig”. Inicialment contemplaven dues opcions: que els pins esgotessin les seves reserves de carboni, o que patissin embolismes en els seus teixits de transport de l’aigua. “Hem vist que en els pins que han perdut les fulles per culpa de la sequera la inanició és el que els acaba matant. Al no tenir fulles no poden fer la fotosíntesi, procés que els proporciona el carboni necessari per a viure”. En canvi, els pins més resistents i que han conservat les fulles no pateixen tant aquesta manca de reserves i poden seguir fent front a la manca d’aigua.

“El que li succeeixi a aquesta població degut al canvi climàtic ens pot donar una idea de què els hi pot passar a les situades més al nord, per això vam escollir aquesta zona”. I els pronòstics no són gaire favorables, “no hi ha repoblació de pi roig, tot el nou sotabosc és alzina, més resistent a la sequera”. Això significa que d’aquí unes dècades on hi havia hagut una pineda hi haurà un alzinar.

Hem vist que en els pins que han perdut les fulles per culpa de la sequera la inanició és el que els acaba matant.

Amb la presentació final de la seva tesi, en David Aguadé tanca una etapa que no té molt clar cap a on el dirigirà. “És el que em pregunta tothom. I ara què? A mi m’agradaria continuar en el món de la ciència i de la recerca, però de quina manera, no ho sé”. Una de les opcions que contempla, inclús marxant fora de Catalunya, és la de seguir amb un postdoctorat, “però potser d’aquí dos anys em trobo en la mateixa situació que ara, no és una professió molt estable als inicis”. L’altra opció, i que confirma que ara per ara és la que li ve més de gust, és la de treballar com a tècnic en diferents projectes, “on hi ha més treball de camp i on toques una mica de tot”.

Sigui com sigui aquest riudomenc seguirà vinculat a la ciència i als boscos. I evidentment al CREAF, on durant tots aquests anys s’hi ha mogut tant bé com pel seu bosc de pi roig i cada vegada més alzines.

TESI

Aguadé D. (2017). “Understanding the physiological mechanisms of drought-induced decline in Scots pine (Pinus sylvestris L.)”. Universitat Autònoma de Barcelona. Codirectors: Jordi Martínez-Vilalta i Rafael Poyatos López.