Incendis forestals: aprenent de la bèstia

En plena temporada d'incendis, l'ecòleg Francisco Lloret explica què en podem aprendre i com adapatar-nos-hi per evitar la catàstrofe que suposen els grans incendis forestals.

Per a Jaume.

El passat mes d'abril vam saber de la mort del Dr Louis Trabaud. Va ser un magnífic ecòleg que va dedicar la seva vida professional a l'estudi dels incendis forestals a la Mediterrània des del centre del CNRS a Montpeller. Havia visitat Califòrnia on va establir vincles amb un grup de científics que treballaven en els incendis de la vegetació. Els ecòlegs californians havien desenvolupat un concepte que Louis Trabaud va traslladar amb èxit a la conca mediterrània, col·laborant generosament amb molts investigadors d'aquí. El concepte es basa en reconèixer la capacitat dels ecosistemes mediterranis de recuperar-se ràpidament després d'un incendi, reconstruint eficaçment la seva composició d'espècies i el seu port arbustiu o forestal. Aquest procés va ser batejat amb força èxit amb el terme de 'autosuccessió' per T.L. Hanes el 1971, tot i que ha rebut altres noms, com 'autoreemplaçament', en l'àmbit forestal o en altres regions.

L'autosuccessió es basa en la capacitat de moltes espècies mediterrànies de rebrotar noves tiges o d'establir noves generacions a partir de llavors que germinen abundantment després del foc. Aquesta idea sorgeix de la simple observació naturalista, i té múltiples implicacions que van des del coneixement de la fisiologia dels vegetals fins a la gestió de les zones incendiades. En el Llevant espanyol s'ha utilitzat amb notable èxit en la gestió de les zones cremades. La idea té també importants connotacions a l'hora de construir un relat sobre la dinàmica dels ecosistemes mediterranis. D'una banda, proporciona un clar exemple de resiliència ecològica —la capacitat d'un sistema ecològic per recuperar les seves propietats després de veure’s alterat per un pertorbació. A més, reconeix el foc com un component propi del funcionament de l’ecosistema, com en molts altres casos. També té implicacions evolutives, posant sobre la taula el paper del foc en l'evolució de les espècies mediterrànies.

Reconèixer la capacitat dels ecosistemes mediterranis de recuperar-se ràpidament després d'un incendi, reconstruint eficaçment la seva composició d'espècies i el seu port arbustiu o forestal. Aquest procés va ser batejat amb força èxit amb el terme de 'autosuccessió'.

La idea va tenir un notable èxit en els ecòlegs de la conca mediterrània, particularment en els de la península Ibèrica. En aquells anys el pensament predominant considerava els incendis com una degradació dels ecosistemes, causada per la pressió humana, al mateix sac que el sobrepastoreig. Aquesta degradació implicaria una simplificació i fins i tot una trivialització de les comunitats vegetals és a dir, una regressió en la successió —i un seriós risc de pèrdua de sòl. La perspectiva de l'autosuccessió proporcionava uns mecanismes concrets —la rebrotada, la germinació— i permetia establir hipòtesis comprovables mitjançant experimentació i observació sistemàtica. També reconeixia el foc com un element propi dels ecosistemes mediterranis i va introduir la idea nova que la vegetació mediterrània estava adaptada al foc. Els ecòlegs es van esforçar per transmetre aquesta estranya idea en els mitjans de comunicació i traslladar-la a la gestió forestal. La bèstia —el foc— no era dolenta en si mateixa i havíem d'aprendre a conviure-hi, alhora que minimitzem els seus danys més terribles. Encara seguim immersos en l'aprenentatge d'aquesta convivència.

Una de les principals conclusions de l'allau d'estudis sorgits de la perspectiva autosuccesional és que la resiliència de la vegetació mediterrània al foc té un límit. Depèn de la intensitat del foc —lògicament un incendi que passa ràpid socarrimant tot just la vegetació causarà menys mal que un foc en què s'assoleixen temperatures altíssimes—, però també de la seqüència d'incendis al llarg del temps. Si els incendis es succeeixen amb poc interval entre ells, el seu impacte serà més gran, ja que la capacitat d'acumular reserves de noves llavors o de carbohidrats que reconstrueixin nous òrgans es veurà seriosament compromesa.

El concepte de règim d'incendis descriu la complexitat d'incendis que se succeeixen en el territori amb diferent intensitat, freqüència i extensió. És un cas concret de règim de pertorbacions, concepte desenvolupat pels ecòlegs per descriure la dinàmica de els ecosistemes en general. Incorporar el règim d'incendis en la nostra visió dels ecosistemes mediterranis també va permetre la comparació amb altres regions del món on els incendis són un element fonamental de la seva ecologia. És el cas dels boscos boreals, però sobre tot de les sabanes, les grans contribuents a les emissions de CO₂ a l'atmosfera causades pels incendis. Però també de molts boscos temperats en els quals els incendis de superfície són molt freqüents, afectant principalment a la virosta i al sotabosc. Per tant, hem de ser conscients que a la Mediterrània no tenim l'exclusiva dels incendis.

La bèstia —el foc— no era dolenta en si mateixa i havíem d'aprendre a conviure-hi, alhora que minimitzem els seus danys més terribles. Encara seguim immersos en l'aprenentatge d'aquesta convivència.

Combinar la perspectiva temporal del règim d'incendis amb una visió mecanicista del fenomen té implicacions molt importants en la gestió del foc. La visió mecanicista ens ensenya que el foc és simplement una reacció química d'oxidació que allibera una considerable quantitat d'energia. Però per a iniciar-se necessita una certa quantitat d'energia d'activació. L'energia alliberada en la combustió de quelcom que està cremant —com un simple llumí— serveix per activar el foc en un combustible pròxim. D'aquesta forma el foc es va propagant. Per tant, perquè hi hagi un incendi es necessiten tres coses: combustible, una font de calor i oxigen. A vegades ens oblidem de l'oxigen, però és fonamental per entendre per què una branca fina crema millor que un tronc gruixut i compacte. La major superfície de contacte que ofereix la branqueta a l'oxigen de l'aire facilita enormement la seva combustió. Per contra, un tronc en realitat només crema en la seva superfície exterior. Això explica la gran inflamabilitat de la vegetació mediterrània, en la qual s'acumula una gran quantitat de branques fines. A més, les branques fines s'assequen ràpid, també per estar més en contacte amb l'atmosfera, particularment seca a l'estiu mediterrani. La quantitat d'aigua en el combustible amorteix el foc perquè l'energia alliberada per la combustió s’utilitza per evaporar l'aigua, i així queda menys per seguir activant la reacció química que defineix el foc. Per aquest motiu fem servir l'aigua per apagar el foc. Finalment, la vegetació mediterrània és rica en substàncies volàtils que s'inflamen molt fàcilment en l'aire, i amb el consegüent alliberament d'energia propaguen el foc al combustible proper.

Hi ha ecòlegs forestals que postulen que el foc és el gran modelador dels boscos a llarg termini ja que abans o després estan condemnats a cremar-se.

El combustible és un component dels incendis particularment important ja que permet connectar amb la dimensió temporal del fenomen. Mentre tingui radiació, aigua i nutrients, la vegetació no s’atura en el seu afany fotosintetitzador. En absència d'agents que redueixin la biomassa —com els humans o els seus herbívors domesticats—, el combustible es va acumulant inexorablement. Hi ha ecòlegs forestals que postulen que el foc és el gran modelador dels boscos a llarg termini ja que abans o després estan condemnats a cremar-se. I com més combustible s'hagi acumulat, més energia s'alliberarà amb el foc. Això explica que la vegetació herbàcia seca de les sabanes es cremi molt sovint —cada dos o tres anys en mitjana— amb incendis de baixa intensitat. I també l'extrema virulència d'alguns incendis de les regions mediterrànies en llocs amb molt combustible. Però al seu torn, el foc actua com a vacuna contra incendis immediatament posteriors, almenys de gran intensitat, ja que redueix el combustible. De la qual cosa es dedueix que, si extingim amb absoluta eficiència tots els incendis sense arbitrar altres maneres de reduir el combustible, estem afavorint incendis de gran intensitat —i probablement extensió— en el futur.

És el que podríem anomenar la 'paradoxa de l'extinció'. Aquesta deducció, recolzada per diferents models de simulació i algunes observacions empíriques, ha portat en algunes regions a implementar pràctiques de focs controlats —també anomenats prescrits— en condicions de baixa intensitat, com les que es produeixen a l'estació hivernal. Però aquestes pràctiques també tenen problemes. D'una banda, hi ha la dificultat de ser acceptades per una societat —en gran part urbana— que s'ha educat en el paradigma que el foc és una bèstia i no cal jugar amb ell. D'altra banda, perquè la reducció del combustible sigui efectiva els focs controlats s’han repetir abans que es torni a acumular el combustible. Això, a més de costós, planteja el problema de no portar el sistema al límit de la seva recuperació, de la seva resiliència. Finalment, hi ha la dificultat d'implementar aquestes pràctiques per abastar una porció significativa del territori, suficient perquè eviti la propagació de grans incendis. I aquestes pràctiques tenen un cost econòmic important. Com també ho té l'extinció activa dels incendis, que s'emporta la immensa majoria dels recursos econòmics públics destinats al món forestal.

Aquestes pràctiques tenen un cost econòmic important. Com també ho té l'extinció activa dels incendis, que s'emporta la immensa majoria dels recursos econòmics públics destinats al món forestal.

La gestió dels incendis és un tema extremadament complex, en gran part pel fet que ha de tractar amb la incertesa de catàstrofes futures. No obstant això, hi ha algunes prioritats que, encara que són evidents, s’han de destacar. En primer lloc, s'ha de preservar la seguretat de les persones, i en la mesura del possible dels béns que asseguren el seu habitatge i els seus mitjans de vida. Davant d'un incendi que progressa, aquesta ha de ser la principal prioritat. Així ho fan abnegadament els professionals de l'extinció, als quals hem de donar suport sense pal·liatius. En segon lloc, l'extinció no és suficient per gestionar els incendis forestals. En el seu moment es va encunyar el lema que els incendis s'apaguen a l'hivern, suggerint que és el moment per reduir combustible, alhora que es posa a punt la logística de l'extinció. Però les accions puntuals en una estació de l'any no són suficients per contrarestar les tendències socials de dècades que han provocat un desplaçament de la població rural a les ciutats. Aquesta migració es correspon amb un abandonament de les explotacions agro-ramaderes i forestals que comportaven una reducció del combustible. A vegades s'ha proposat revertir aquesta tendència mitjançant algun tipus de subsidi a pràctiques que redueixin de forma generalitzada el combustible. Però el cost econòmic és massa gran davant d'altres prioritats de la societat i aquesta línia d'acció no arriba a consolidar-se. També s'ha plantejat l'explotació del combustible com un mitjà d'obtenir rendiment econòmic. L'ús d'herbívors domesticats va en aquesta línia. Més recentment s'ha proposat la generació d'energia a partir de la biomassa del combustible. Però aquesta opció presenta dubtes sobre la seva viabilitat econòmica, a més de necessitar una anàlisi precisa del seu impacte en els boscos.

Gestionar implica establir prioritats d'actuació aplicant una anàlisi de cost-benefici. Això és més evident quan els recursos són escassos. En el cas del combustible, la gestió implica identificar les zones on la seva reducció minimitzaria el risc de propagació d'incendis d'alta intensitat a zones habitades i sistemes naturals sensibles. Aquesta estratègia té l'avantatge no declarada d'acceptar que algunes zones es cremin reduint així el combustible de cara a futurs incendis. Disposem de tot un arsenal d'eines metodològiques (sistemes d'informació geogràfica, models de propagació, etc.) que poden ajudar a aquest objectiu.

L'extinció no és suficient per gestionar els incendis forestals. En el seu moment es va encunyar el lema que els incendis s'apaguen a l'hivern, suggerint que és el moment per reduir combustible, alhora que es posa a punt la logística de l'extinció.

En aquesta visió de la seqüència temporal dels incendis, a més de l'acumulació de combustible associada als canvis d'ús del territori i de les pautes socials, hem d'afegir l'evolució del clima. El canvi climàtic és una realitat que comporta un augment de les temperatures, i per tant ens apropa al llindar d'ignició del combustible. A més, a la regió mediterrània veiem que aquest augment de les temperatures no és compensat per unes precipitacions més abundants, sinó més aviat el contrari. La pitjor combinació meteorològica perquè hi hagi incendis es dóna en dies amb alta temperatura i baixa humitat relativa de l'aire. Si a més hi ha vent, la propagació del foc és més ràpida.

S'ha comprovat estadísticament que el nombre de dies de l'any amb condicions de risc extrem d'incendis ha augmentat des de la segona meitat del segle passat. A més, si s’arriba a unes temperatures molt elevades, el comportament del foc es torna explosiu, amb una enorme alliberament d'energia en implicar la combustió simultània de grans quantitats de biomassa. Quan es succeeixen els dies de risc extrem, augmenten moltíssim les probabilitats que els mitjans d'extinció es vegin desbordats per la quantitat i virulència dels incendis. I aquestes condicions climàtiques es faran més freqüents en el futur. Hi projeccions que aventuren com serà el règim d'incendis del futur —a un segle vista, aproximadament— a la conca mediterrània. En aquestes simulacions s'observa que les condicions climàtiques es tornaran en general més propícies per als incendis. Les zones en què augmentarà més el risc climàtic d'incendi serien algunes —com les de muntanya— que fins ara s'han vist menys amenaçades, ja que experimentaven temperatures menys altes i més precipitacions.

Però curiosament, aquestes projeccions indiquen que els incendis disminuiran a la regió mediterrània, tot i que el risc climàtic d'incendis hagi augmentat. L'explicació és que hi haurà menys combustible disponible per cremar, senzillament perquè les condicions climàtiques no seran favorables al creixement de la vegetació. És el que observem actualment en regions subdesèrtiques on els incendis són rars a causa de la poca quantitat de combustible. El dubte és si la vegetació s'assecarà primer i després es cremarà, o bé es cremarà i després no serà capaç de restablir-se. Els incendis poden constituir-se així en el gran catalitzador de la transformació cap a un paisatge més àrid, amb poca coberta vegetal.

El nombre de dies de l'any amb condicions de risc extrem d'incendis ha augmentat des de la segona meitat del segle passat. A més, si s’arriba a unes temperatures molt elevades, el comportament del foc es torna explosiu, amb una enorme alliberament d'energia en implicar la combustió simultània de grans quantitats de biomassa.

Com podem actuar davant d'aquest panorama? A més de posar en valor totes les accions encaminades a reduir les emissions de gasos amb efecte hivernacle, podem aplicar el que hem après del comportament del foc i de la resiliència de la vegetació. En primer lloc, minimitzant en la mesura del possible els incendis de gran intensitat i extensió que poden limitar la capacitat de recuperació de la vegetació, a més de perjudicar les poblacions humanes. La preservació de la coberta vegetal juga un paper fonamental evitant la pèrdua de sòl i facilitant el creixement de noves plantes i la reconstrucció de les xarxes tròfiques. Tanmateix, el foc és un component més de la dinàmica del territori i eradicar-lo per complet és inviable i contraproduent. Per tant, s'imposa una estratègia d'identificar àrees i formes de gestió que impliquin menor vulnerabilitat en termes d'exposició al risc d'incendis i de sensibilitat als seus efectes.

Això vol dir una gestió integrada, és a dir, establir prioritats sota els principis que (1) el que passa en un punt del territori afecta altres zones i (2) a cada zona el balanç de cost-benefici de les actuacions és diferent. Hi haurà més incendis, i malauradament alguns d'ells seran catastròfics. Del que es tracta és de preservar al màxim la capacitat dels ecosistemes per recuperar-se, minimitzant les elevades recurrències i intensitats. S'albira un paisatge futur heterogeni en el qual haurem de lluitar per mantenir al màxim porcions cobertes per boscos i matolls.