Revolució Russa i ambient
Comparte
Es commemoren els 100 anys de la Revolució d'Octubre liderada per Lenin i els bolxevics. Quina va ser la política científica i ambiental que va seguir la URSS a partir de llavors i fins el 1989, any de la seva dissolució?
Aquest mes d’octubre ha fet un segle de la Revolució Russa i la implantació del règim soviètic, que es va mantenir fins el 1989, 72 anys. La destrucció de l’URSS va ser empesa per una combinació de factors: la incapacitat productiva crònica del sistema soviètic, les tensions internes de l’Imperi, l’empenta del neoliberalisme, triomfant a Estats Units amb Ronald Reagan i al Regne Unit amb Margaret Thatcher, la revolta polonesa amb una forta influència de l’Església catòlica i, en particular de Joan Pau II, etc. La Revolució de 1917 fou un dels fets cabdals del segle XX. El primer assaig d’un estat comunista en un imperi tan immens com el rus es convertí d’immediat en un model, per uns, del camí a seguir i, per d’altres, d’allò en que no s’havia de caure. Fins el 1989, l’URSS va ser el contrapès als sistemes capitalistes. Però no pretenc fer història. Vull comentar l’actitud del model alternatiu soviètic en relació als temes ambientals i a la ciència en general.
Una cosa tenim en comú la immensa majoria dels humans amb els revolucionaris de 1917: pensar que no és bo que massa poder estigui en molt poques mans i per damunt de qualsevol control.
L’URSS va fer esforços molt importants en alguns camps de la ciència i la tecnologia, en gran part lligats a la cursa d’armament i per la conquesta de l’espai, i assolí progressos importants, sobretot en Física i Matemàtiques entre les ciències bàsiques. L’afer Lysenko certament va ser molt negatiu per a la imatge de la ciència soviètica. Aquest agrònom va prometre propulsar la producció agrícola sobre la base d’idees lamarckianes. El fet que Stalin, home sense formació científica, fos partidari de Lamarck i que necessités un urgent canvi en l’agricultura propicià l’ascens de Lysenko al cap de l’Acadèmia de Ciències, la posterior depuració i deportació (a partir de 1935) de genetistes de sòlida formació acadèmica i l’assassinat del més destacat, Nikolai Vavilov. El lysenkoïsme va durar des de 1929 als anys 60 i fou un tema predilecte de les campanyes des d’Occident contra el sistema soviètic.
Els prejudicis ideològics (que no són exclusius de l’URSS) no van ser les úniques falles de la ciència soviètica. Un problema molt greu fou la centralització de les decisions, preses per buròcrates a Moscou o altres capitals, sovint sobre enormes territoris. Per revitalitzar el camp, destruït per la guerra i la mala gestió, es van assajar introduccions d’espècies exòtiques, com antílops africans o cangurs, amb considerables fracassos.
El desastre més conegut, però, va ser la desviació de cabals dels rius Amu Daria i Sir Daria per regar grans extensions de conreu de cotó a l’Uzbekistan i al Kazakhstan. Aquests rius alimentaven els 68.000 km2 de l’immens llac endorreic conegut com a mar d’Aral. En perdre aquestes aportacions, l’Aral es va reduir fins a una desena part de la seva mida inicial. La indústria pesquera va quedar anorreada, els adobs i plaguicides que s’havien dipositat al llit del llac, un cop aquest quedà en gran part sec, el vent els escampà pels voltants. Això provocà malalties, deformacions de fetus i altres complicacions sanitàries gravíssimes.
El centralisme en la presa de decisions sobre intervencions en grans territoris comporta riscos molt greus.
En general, es van destinar molts diners a regadius que es van gastar en projectes sovint mal concebuts i amb altres danys ecològics. Els problemes per contaminació industrial foren importants (p.e., la intoxicació d’un miler de persones per una fàbrica d’albúmines a Agarsk). L’URSS, a més, va patir dos gravíssims accidents nuclears, el de 1957 a Kasli (a la zona dels Urals), amb més d’un miler de morts i 15.000 km2 afectats i el de 1986 a Txernòbil, a l’actual Ucraïna, amb una zona dita d’alienació de 30 km al voltant de la central i unes conseqüències sobre la salut que mai han estat plenament avaluades. El de Txernòbil ha estat el més important accident nuclear de la història juntament amb el de Fukushima al Japó de 2011. L’any passat encara es va acabar un nou sarcòfag immens pel reactor en fusió que s’espera que aguanti un segle.
No és menys cert que d’accidents nuclears importants n’hi ha hagut a altres llocs, i també de problemes per contaminació industrial. El secretisme soviètic, d’una banda, i la voluntat de fer propaganda antisoviètica als EUA de l’altra, fan molt difícil fer un balanç objectiu de la qüestió ambiental a l’URSS, que tanmateix no pot ser bo, com no ho és a la Xina, amb terribles problemes d’erosió i contaminació.
Aquesta planta és originària de l’Àfrica occidental. Fou introduïda pels espanyols a Amèrica i molt més tard des d’Amèrica arribà a l’Àsia. Com diu Ramon Folch a l’article esmentat: “A Indonèsia i a Malàisia, les plantacions de palma d’oli no paren de créixer d’uns anys ençà. Actualment, ja hi ocupen més de 12 milions d’hectàrees (quatre vegades Catalunya), 12 milions d’hectàrees que eren selva fa poques dècades”.
L’oli de palma ja és el que té més demanda al món, tot i que la seva qualitat com aliment és molt inferior a l’oli d’oliva, la demanda del qual és molt petita a escala global. Sinar Mas és una companyia xino-indonèsia que ocupa el segon lloc mundial en aquest negoci. Ha creat una empresa conjunta amb l’espanyola CEPSA que aquest mateix any ha posat en funcionament una planta d’alcohols vegetals a Indonèsia amb una inversió de 300 milions d’euros els darrers dos anys.
El centralisme en la presa de decisions sobre intervencions en grans territoris comporta riscos molt greus. Ara bé, també cal dir que el règim d’oligopolis amb poders globals que s’ha anat imposant arreu té el doble risc de prendre les decisions des de lluny sobre territoris sovint remots (per nosaltres) que, a més, tant li fa exhaurir, i que l’objectiu no és millorar la producció sinó incrementar els beneficis empresarials. El cas de l’oli de palma pot ser un molt bon exemple (vegeu l’esplèndid article de Ramon Folch al darrer número de Sostenible: http://sostenible.cat/opinio/portar-se-loli).
Han passat cent anys des d’un moment d’esperança pels pobres i humiliats de la terra. Un segle farcit de guerres i genocidis, de desastres econòmics, ecològics i socials i també d’espectaculars progressos en aquests mateixos camps i en la ciència i la tecnologia, al cap del qual tenim, més que mai, la urgència d’acarar importants incerteses. Potser la més gran sigui si la millora de les condicions de vida en una població cada cop més gran no serà a canvi de passar llindars que provoquin el col·lapse de processos essencials en els sistemes de suport de vida. El futur no es pot predir, però és prudent aprendre dels errors passats i presents.
Una cosa tenim en comú la immensa majoria dels humans amb els revolucionaris de 1917: pensar que no és bo que massa poder estigui en molt poques mans i per damunt de qualsevol control.
Noticias relacionadas
