19/11/2018 Noticia

Pins, nadius o exòtics?

Investigador/a sènior

Francisco Lloret Maya

Catedràtic d'Ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i investigador del CREAF. És membre del Comitè Executiu de de l'European Ecological Federationn, de la
Comparte

Recentment s'ha generat un certa controvèrsia sobre si hi ha pins autòctons o no a la península Ibèrica i si s'han d'eliminar d'alguns hàbitats. Un grup d'ecòlegs de l'AEET hi aporten el seu coneixement per ajudar a tancar el debat.

piblancbages
Pineda natural de pi blanc (Pinus halepensis) al Bages, al centre de Catalunya. Autor: Jordi Garcia-Pausas.

A càrrec de membres de l'Associació Espanyola d'Ecologia Terrestre (AEET)*.

SOBRE ELS PINS IBÈRICS

Fa temps que hi ha un debat obert sobre el caràcter autòcton (nadiu) o no dels pins, i, recentment, el debat s'ha revifat en relació a les revisions llistes d'espècies exòtiques. A escala regional la resposta és clara: sí que hi ha pins autòctons en el nostre territori, tant a la península Ibèrica com a les illes Canàries (veure quadre adjunt). Per exemple, si consultem una obra de referència tal com la Flora Ibèrica, veurem que s'esmenten sis espècies de pins autòctons. I si analitzem registres de pol·len en estrats antics de torberes, o el registre fòssil, o els estudis de biogeografia, veiem que tot indica que han existit pins a la Península des de fa milions d'anys, encara que no sempre puguem distingir les espècies concretes. De fet, cap de les espècies de pi ibèriques apareix en el Catàleg espanyol d'espècies exòtiques invasores del Govern (a data de 2018.10.15).

pinsnatius
Llista d'espècies nadiues i principals espècies exòtiques de la família dels pins a la península Ibèrica i Canàries.

Cadascuna d'aquestes diferents espècies de pi té els seus requeriments i preferències ecològiques; unes espècies viuen a baixa altitud i suporten bé la calor i la sequera, altres viuen a les muntanyes i estan adaptades al fred; unes viuen sobre qualsevol tipus de sòl, altres eviten els sòls calcaris o els sòls molt àcids; unes es regeneren molt bé fins i tot després d'incendis intensos, altres pràcticament desapareixen si cremen amb elevada intensitat. És a dir, no totes les espècies de pins poden viure a qualsevol part; les diferents espècies es distribueixen al llarg i ample de la Península seguint uns patrons concrets relacionats amb el clima, el sòl i els incendis, a més de fer-ho amb l'ús del territori realitzat des d'antuvi. En algunes zones, els pins formen masses denses, homogènies i monoespecífias; en altres, la densitat és baixa o molt baixa i es barregen amb altres espècies d'arbres (boscos i deveses mixtes) o amb espècies arbustives (brolles amb pins). I hi ha zones en què pràcticament no creixen pins de forma natural, ja sigui per condicions ambientals o per règims de pertorbació no apropiats, o per competència amb altres espècies més adaptades a aquestes situacions. Els humans, al llarg de la història, han anat modificant la distribució natural mitjançant podes, tales, plantacions i restauracions forestals, amb l'objectiu d'aprofitar els recursos que proporcionen els pins (fusta, resina, pinyons, protecció del sòl, etc. ). Tot i això, encara podem apreciar relacions entre la presència o densitat de pins de les diferents espècies i les característiques ambientals dels llocs, indicadores de diferències ecològiques entre les espècies.

pinnegreandorra
Bosc natural de pi negre (Pinus uncinata) al Pirineu d'Andorra. Autor: Jordi Garcia-Pausas

SOBRE LES PLANTACIONS I LA RESTAURACIÓ DELS ECOSISTEMES

Els objectius i mètodes per a la restauració del medi natural han anat variant al llarg de la història a mesura que ha anat evolucionant les prioritats, el coneixement i la consciència mediambiental. Per exemple, antigament, es plantaven arbres (reforestació) per restaurar àrees degradades sense pensar molt en el seu origen, ni tenint en compte si l'espècie era o no autòctona ni si la varietat era local o no, i sense considerar si les densitats i estructura reflectien les condicions naturals i l'hàbitat per altres espècies. Quan més endavant es van plantar pins autòctons, algunes vegades es va fer en zones típiques de l'espècie, i d'altres en zones on l'espècie estava absent o en baixa densitat. En qualsevol cas, aquestes restauracions complien alguns dels objectius de l'època (per exemple, frenar l'erosió) i encara són visibles en els nostres paisatges. Per la seva estructura, densitat i heterogeneïtat, actualment les plantacions de pins sovint s'assemblen bastant a ecosistemes naturals, complint una funció ecològica important; en altres ocasions, però, s'assemblen més a cultius per a producció de fusta. Una de les principals diferències entre aquests "cultius de fusta" i els altres cultius és que els primers són més propensos a propagar focs intensos, especialment si estan deficientment gestionats. Aquesta repercussió en els incendis forestals pot tenir conseqüències socials i ambientals addicionals i requereixen d'una especial atenció.

Actualment, els objectius de la restauració inclouen la conservació de la biodiversitat. Hi ha un gran acord entre els ecòlegs i gestors del medi ambient en què ni els pins, ni els boscos en general, constitueixen l'única alternativa en paisatges mediterranis; els matollars són també autòctons, naturals, diversos i antics, i contribueixen en gran mesura a l'elevada biodiversitat dels ecosistemes mediterranis, a més d'afavorir la protecció dels seus sòls. Cada vegada més es tendeix a realitzar restauracions ecològiques introduint espècies i varietats locals, i no només d'arbres, sinó també d'arbustos i espècies herbàcies. La societat actual conviu amb plantacions i restauracions realitzades amb criteris del passat, on les percepcions ambientals i el coneixement ecològic eren molt diferents. Aquesta convivència genera cert conflicte social i està en l'origen de molts debats sobre la naturalesa nadiua o no de les pinedes.

pinaraltotajo
Pinedes mixtes amb alzines, garrics i savines turíferes al Parc Natural del Alto Tajo. Les pinedes, abans sota un intens maneig amb pinassa (Pinus nigra subsp. salzmannii) i pi roig (Pinus sylvestris), han anat donant pas a boscos més complexos i diversos quan l'explotació forestal per a fusta ha perdut intensitat i s'han establert noves figures de conservació de la biodiversitat. Autor: Fernando Valladares

SOBRE LES PINEDES LITORALS EN DUNES

Un clar exemple del conflicte esmentat el constitueixen les pinedes sobre dunes (per exemple, a Doñana o a Guardamar). En molts casos, aquestes dunes es van poblar massivament de pins (a Doñana hi ha plantacions documentades des del s. XVI, encara que massives només al s. XX). La finalitat d'aquestes plantacions era ben intencionada: fixar les dunes, crear llocs de treball, i generar un ambient forestal agradable. En aquella època, es valorava més qualsevol estructura arbrada densa, encara que fos pobre en espècies, que un matollar, per molt divers en espècies que fos. A més, plantar pins era molt més fàcil i agraït (major supervivència) que plantar altres espècies arbòries. Amb els anys, aquestes pinedes han passat a formar part del nostre paisatge cultural. La vegetació original d'aquestes dunes litorals era probablement un mosaic on alternaven arbustos i arbres petits típics de la màquia escleròfil·la mediterrània, plantes dels bruguerars i savinars ibèrics, i herbàcies pròpies de dunes; en elles, la densitat de pins era baixa i variable segons les condicions topogràfiques, del nivell freàtic i salí, i les espècies acompanyants. La sobrepastura i l'explotació de llenya va anar degradant aquests ecosistemes i generant erosió i moviments no desitjables de les dunes. En aquest marc ambiental es van realitzar les plantacions de pi.

Cal destacar que després de l'incendi que va afectar les pinedes de la zona de Doñana (juliol 2017), s'ha constatat una regeneració molt satisfactòria de moltes de les espècies del mosaic de matollar i bruguerar que van dominar abans de les plantacions, mentre que el pi pràcticament no es regenera. Si es facilita i potencia la regeneració d'aquests matollars, que són molt diversos en espècies, els incendis (inevitables) que succeeixin en el futur seran menys intensos (per la menor biomassa) i es regeneraran més ràpidament; per tant, aquestes comunitats serien més sostenibles. Per tant, des del punt de vista ecològic, i en el context de l'escalfament global, la reducció de la densitat de pins en dunes litorals està en molts casos justificada, mentre es realitzi de manera acurada i afavorint la vegetació alternativa que pot albergar importants valors de conservació. En qualsevol cas, davant de qualsevol intenció de reducció dràstica de la pineda, s'hauria d'avaluar amb detall les conseqüències, ja que plantacions antigues també poden tenir actualment espècies que en depenguin.

pinsdoñana
Pi pinyer (Pinus pinea) a les dunes de Doñana. Autor: Pedro Jordano

EN CONCLUSIÓ

Vivim en un territori heterogeni amb una història complexa, on les dinàmiques naturals s'han vist freqüentment alterades per uns usos del territori canviants en intensitat i objectius. La presència de pins autòctons al nostre país és indiscutible, però aquest fet no justifica la seva plantació en qualsevol lloc ni de qualsevol manera. El coneixement adquirit en els darrers anys sobre la biodiversitat i l'ecologia dels nostres boscos, juntament amb l'amenaça del canvi climàtic, ens porta a repensar la gestió de les plantacions de pi, i en general, la gestió dels recursos naturals. Mitjançant una planificació integrada del territori hauríem de poder decidir amb criteris objectius on són preferibles pinedes el més naturals possibles (per exemple, en àrees protegides), on volem plantacions de pins per a la protecció del sòl i la regulació hídrica, i on volem plantacions de pins productives i sostenibles.

 

* Els membres de l'AEET que han contribuït a aquest text són: P. Jordano (CSIC), F. Lloret (UAB-CREAF), J.G. Pausas (CSIC), A. Traveset (CSIC-UIB), F. Valladares (CSIC).

Noticias relacionadas

Noticia
Nou web CREAF
Noticia

El CREAF estrena un nuevo hogar... ¡digital!

Reportaje
Els patògens (principalment fongs i bacteris) i plagues forestals són un dels principals causants de debilitament i mortalitat forestal. Imatge: Galdric Mossoll
Reportaje

¿Por qué se mueren los árboles?

Noticia
Memòria CREAF
Noticia

CICLES, el nuevo magazine anual del CREAF