Agricultura i natura: una història de mutualisme

En ambients mediterranis, en un context de canvi climàtic i en un territori altament antropitzat, com el nostre, la natura i l’agricultura es necessiten l’una a l’altre; tenen una relació semblant a la que es dona amb el mutualisme entre dues espècies, quan s’associen dos organismes perquè reben l’un benefici de l’altre, i vice-versa. La natura aporta la terra, aire i vida necessàries per al cultiu, mentre que l’agricultura permet que el paisatge sigui divers, que no hi hagi massa continuïtat forestal per prevenir els grans incendis i que es mantinguin espais oberts. Aquestes zones són claus per la protecció de la biodiversitat per ser l’hàbitat d’espècies típiques d’ambients agrícoles, com els ocells esteparis i les abelles silvestres. Malgrat que aquesta base és evident, moltes vegades apareixen dubtes sobre aquesta mena de mutualisme i algunes persones es pregunten si és possible que perduri la pagesia al mateix temps que protegim la fauna i flora que ens envolta. Ho desgranem, doncs, més a fons i descobrim que l’agricultura i la natura no són pas conceptes contraposats.

L’agricultura és un sector essencial per conservar la natura. Aquesta premissa pot semblar contradictòria, però té tot el sentit en un territori alterat com el de Catalunya, on els boscos no han parat d’expandir-se els darrers 100 anys i on la pèrdua de biodiversitat està sent imparable. En primer lloc, promoure un model agrícola sostenible ens permetria mantenir un paisatge equilibrat entre boscos i espais oberts, com els camps de conreu. Crear aquest mosaic és essencial al nostre país perquè trenca la continuïtat forestal i ens protegeix dels grans incendis, un repte lligat a l’expansió dels boscos. Per posar un exemple, les dades preliminars d’un estudi que estem liderant al CREAF mostra que cal recuperar 17.000 hectàrees de conreus per protegir la regió metropolitana de Barcelona del foc. En aquesta zona, els nous boscos són joves i vulnerables als episodis de sequera i onades de calor que estem patint per culpa del canvi climàtic, així que estudis com aquest del projecte WildE aposten per substituir–lo per un paisatge diferent, com és el cas de l’agrícola. Així mateix, l’agricultura aporta heterogeneïtat al paisatge amb els importants espais oberts, uns hàbitats en declivi que han posat al límit a moltes espècies com les aus estepàries i els insectes. Concretament, les dades del darrer informe LPI ens diuen que ja hem perdut el 40% de les poblacions d’espècies d’ambients agrícoles.

En segon lloc, no podem oblidar que una agricultura de proximitat i de producció sostenible és clau per a que disminuïm les emissions de diòxid de carboni a l’atmosfera. Per una banda, perquè ens estalviem el cost i les emissions del transport si ho hem d’importar de fora. D’altra banda, perquè una agricultura feta amb criteris regeneratius serà capaç de revitalitzar el sòl i de fixar més carboni en forma de matèria orgànica. A més, també ajudarà a mitigar els impactes que pot tenir el canvi climàtic sobre la salut humana i dels ecosistemes. De fet, el projecte Life Polyfarming coordinat pel CREAF ja va demostrar que l’horta regenerativa absorbeix fins a 30 vegades més de carboni que la convencional. A més, la producció i el consum de proximitat son una eina de sobirania alimentària crucial.

A l’altra costat del mutualisme, trobem que la natura i la seva capacitat de protegir i proveir són un pilar per a que l’agricultura persisteixi en el temps.  

En primer lloc, hem de considerar que els cultius creixen sobre el sòl, que necessita gaudir d’una bona salut per ser productiu. Això implica que cal tractar-lo com el que és, un ecosistema viu, ple d'organismes que ajuden a les plantes facilitant nutrients o reduint la incidència de plagues i malalties. Per posar un exemple concret i crucial, hem de tenir present que alguns microorganismes del sòl, lliures o en simbiosis amb les arrels de lleguminoses, subministren el nitrogen a les plantes d’una manera assimilable per elles, a partir del nitrogen que hi ha a l’aire i que necessiten les plantes lleguminoses per viure, com són per exemple la mongeta tendra, els cigrons o els pèsols. Així doncs, si no incloem mesures per limitar l’ús de pesticides i fertilitzants minerals en l’agricultura, o no formem al sector agrícola en alternatives basades en la ciència que són capaces de regenerar el sòl i potenciar els microorganismes, aquests desapareixeran. Sense vida al sòl, serem cada cop més dependents dels fertilitzants, perquè caldrà afegir nutrients de manera artificial al cultiu, el que pot acabar generant un desperdici de fertilitzants colossal, amb pèrdues de nitrogen de gairebé el 80%, segons indica una recerca recent, i un cost addicional per als pagesos i pageses.

Un altre punt important és que, amb el temps, un ús incontrolat de pesticides i fertilitzants provoca que aquests es filtrin als aqüífers. Aquestes aigües subterrànies són les que porten l’aigua a casa nostra, la que es fa servir per regar, i que raja a les fonts del país i actuen com un salvavides durant la sequera, perquè l’aigua hi roman a llarg termini. Així que, si hi arriben aquests contaminants, no només esgotem la font comuna, sinó que és un procés gairebé irreversible, segons expliquen els investigadors i investigadores del CREAF. Un cop els nitrats dels fertilitzants passen a l’aqüífer és molt difícil posar-hi solució, perquè hi ha una dificultat física per accedir-hi i perquè les aigües subterrànies tenen dinàmiques lentes i triguen molts anys en recuperar-se. Aquesta situació s’està donant ja, per exemple, a Doñana, on l’explotació agrícola intensiva ha portat molts problemes als aiguamolls. Evidentment, no val a dir que sense una aigua abundant i de bona qualitat l’impacte no és només per als agricultors i agricultores, sinó que és un perjudici per a totes. 

Una darrera qüestió en la que cal fer èmfasi, i no és menor, és que a totes ens afecta el canvi climàtic. L’agricultura i la ramaderia estan molt vinculades als cicles de la natura – la sortida de les flors, el desgel de l’alta muntanya, les hores de llum, etc.– i la temperatura de l’entorn, de manera que són molt vulnerables als canvis que hi hagi en aquests cicles provocats per l’escalfament global. Segons dades del Servei Meteorològic Català, les produccions d’alguns arbres estan avançant-se o retardant-se a causa dels hiverns més càlids, alguns fruiters floreixen fora de temps i perden l’energia per produir a la primavera o les glaçades a deshora malmeten tota una collita. Per exemple, apunten que la perera ja floreix 37 dies abans, l'olivera 19 dies abans i  els fruits de l’albercoquer es formen 28 dies abans del que es donava fa uns anys.

D’altra banda, els darrers anys la producció agrícola sota pràctiques convencionals està disminuint a nivell global a causa de l’escalfament i tots els canvis que s’estan donant en la natura. Això fa pensar que cal canviar inevitablement el tipus de gestió agrícola per fer-la més viable en aquest nou escenari. Així ho demostren els resultats científics de projectes com ECOFARMERS, on s’ha pogut demostrar que hi ha una major retenció d’aigua en el sòl per enfrontar situacions de sequera i menor temperatura global quan es fan servir pràctiques d’agricultura allunyades de la producció intensiva. 

Per mantenir aquest mutualisme tan afinat, cal treballar els models que fomentem una agricultura amable amb la natura i una natura que abraça l’agricultura. Aquests nous models comencem a aflorar i a créixer a casa nostra, i des del CREAF creiem plenament que Catalunya haurà de transitar d’una agricultura i ramaderia de producció intensiva, amb monocultius o grans granges, a nous models regeneratius inspirats en els processos naturals. Evidentment, no es podrà donar un canvi radical a curt termini, però hi ha diverses accions, mesures i models que ja s’estan implementant progressivament i evidencien que no es tracta d’un canvi utòpic.

Per fer-ho possible, des del CREAF compartim una proposta que estan tenint resultats molt positius per ambdues bandes, però n’existeixen moltes més. És l’agricultura regenerativa, un model que permet mantenir el sòl sa i viu. Aquest tipus d'agricultura i ramaderia prioritza que el sòl es mantingui sa amb tècniques agrícoles que no en trenquen l'estructura ni el contaminen. És per això que, entre altres coses, s’elimina la llaurada i s’evita l’ús de fertilitzants i pesticides. Aquesta decisió no només millora la vida del sòl, sinó que també redueix els costos de producció de la verdura i fruita que es cultiva, perquè es s’eliminen els costos en pesticides i fertilitzants químics i potencialment augmenta la producció en l’escenari de canvi climàtic. A més, també s’observa un augment del valor econòmic dels productes, per l’apreciació dels consumidors i consumidores i/o perquè es redueix el nombre d’intermediaris.  Segons les dades que es van obtenir a la finca Planeses de La Garrotxa, a través del projecte europeu Life Polyfarming, l’horta regenerativa reté un 30% més d’aigua i conserva més carboni al sòl. Al CREAF també tenim en marxa el projecte Regenera, on hi participen quatre finques que implementen aquest model des de fa uns anys. Evidentment, en aquesta transició cap al model regeneratiu és fonamental comptar amb el suport econòmic de l’Administració durant els primers anys, ja que la regeneració dels sòl implica un període d’adaptació abans d’esdevenir completament productiu sense inputs externs.  

En definitiva, igual que el mutualisme es basa en espècies que cooperen, amb la natura i l’agricultura no es tracta d’anar una en contra de l’altre, sinó de reconèixer que ens necessitem, però amb una consciència ambiental ferma per remar junts en la mateixa direcció. El canvi climàtic apreta i cal treballar plegats per adaptar-se abans no sigui massa tard. És el moment d’explorar altres maneres de produir, de buscar vies alternatives que no siguin la producció intensiva i perjudicial per la natura, perquè hi sortirem guanyant totes.