La Unió Europea no cobreix les necessitats en matèria de conservació

Un estudi dirigit pel Centre Tecnològic Forestal de Catalunya i en el que ha col·laborat Lluís Brotons, del CREAF i el CSIC, alerta que la distribució dels fons que la Unió Europea destina a conservació deixa de banda una bona part de les espècies amenaçades. El 75% dels fons LIFE-Nature de la Unió Europea s’haurien destinat a espècies no amenaçades i en regions on no hi ha risc. Aquest fet podria arribar a limitar la seva capacitat per assolir els objectius de conservació previstos.

Solsona, 17 de desembre de 2015. Durant les dues últimes dècades, la Unió Europea ha fet grans esforços per tirar endavant polítiques que garanteixen la conservació de diferents espècies i habitats. Per tal de finançar tot aquest treball, l’any 1992 es va crear el programa LIFE, que s’ha convertit en el seu principal instrument de finançament. Els 1448 projectes finançats pel programa LIFE-Nature i els 3.000 milions d’euros que porta invertits des de la seva creació, són l’objecte d’un estudi que es presenta en una carta publicada aquesta setmana en la prestigiosa revista Nature. La carta, signada per Virgilio Hermoso, investigador del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC) en col·laboració amb altres investigadors del CTFC, el CREAF i el CSIC exposa que fins a un 75% dels diners invertits s’han destinat a projectes sobre espècies no amenaçades segons la IUCN, la Unió Internacional per la Conservació de la Natura. Així mateix, els autors posen de manifest que molts d’aquests recursos s’han destinat a regions del centre i nord d’Europa considerades de baix risc pel que fa al grau d’amenaça de les espècies que hi habiten.

“Aquest desequilibri deixa veure una falta d’estratègia i flexibilitat a l’hora d’establir prioritats en la conservació de la biodiversitat”, comenta Hermoso, i afegeix “de fet, les llistes fixades per la Unió Europea on hi figuren les espècies i els habitats prioritaris han estat des d’un inici estàtiques i intocables”. Aquestes llistes compten amb un bon nombre d’espècies que mai han estat catalogades com amenaçades per la IUCN, mentre exclouen moltes altres catalogades com a vulnerables o en perill d’extinció.

Els programes de conservació de la biodiversitat han de ser més flexibles i globals

Els resultats de l‘estudi mostren que cal incidir en la planificació de la conservació i permetre que els fons disponibles vagin a parar als projectes destinats a protegir les espècies que més ho necessiten. Per aconseguir-ho, els autors proposen establir mecanismes que permetin revisar periòdicament aquestes llistes per adaptar-les a les noves necessitats de conservació que vagin sorgint, i així evitar prendre decisions basades en llistes que podrien estar obsoletes. A part, creuen que el finançament s’ha d’enfocar a nivell continental i global, de manera que es sobrepassin els interessos governamentals o socioeconòmics.

Aquesta revisió arriba en un moment clau per a les polítiques mediambientals de la Unió Europea, ja que està en marxa un procés per tal d’avaluar la seva rellevància. L’anàlisi de com s’han portat a terme les inversions resulta clau per dotar de punts de vista alternatius aquesta revisió. El missatge que es vol donar és que no es tracta d’invertir més diners, sinó de fer-ho de manera més encertada.