Sobre resiliència i biodiversitat

En torn de la temàtica ambiental, i en particular del canvi climàtic i els seus efectes, hi ha una polarització acusada entre dos grups: els que opinen que cal salvar la biodiversitat i aturar el “business as usual” de manera immediata (p.e., restringint l’ús d’autos i avions, fins i tot per aquells als qui d’aquests mitjans en depèn la seva feina, o prohibint instal·lacions industrials, ni que siguin per fer electricitat per via renovable), i els que creuen que només els negocis entesos a la manera neoliberal poden garantir el progrés de les societats (i veuen les propostes conservacionistes com un suïcidi econòmic). Em temo que ambdós sectors extrems d’opinió, que son els que més es fan sentir, com sol passar, ignoren un punt que és crucial: el canvi en el clima i la degradació dels sistemes ecològics (per canvis en el clima, erosió dels sòls, contaminació d’aire i aigua, alteració de cicles biogeoquímics, fragmentació de selves, etc.) estan a les portes d’una fase diferent, en que alguns processos s’auto-acceleren: comencen a progressar per ells mateixos i pot ser que ja no siguem a temps d’aturar-los. Ara ja, amb els gasos d’efecte hivernacle ja acumulats a l’atmosfera, l’escalfament provoca la fusió dels glaços als mars i continents, i la del permafrost, reduint la reflexió que arriba del sol (albedo), alterant els corrents marins, i alliberant CO₂ i metà dels sòls desgelats, els d’aiguamolls, i els que emeten els incendis, coses que al seu torn acceleren els canvis climàtics de maneres diverses a escala local i global. A més de les temperatures, s’alteren les precipitacions i la freqüència d’episodis de clima violent, fenòmens tots que poden accelerar la degradació dels ecosistemes. Per aquest camí, el canvi ja no dependrà només del que fem nosaltres, perquè estem creuant alguns llindars o punts d’inflexió a partir dels quals la resiliència dels ecosistemes i de les societats esdevé insuficient, i es poden produir salts dels sistemes a estadis diferents, el més sovint gens desitjables. Però, s’auto-accelera ja el canvi climàtic? Un article encara en premsa (consultable per internet) de Hansen et al. així ho afirma. Encara no hi ha consens sobre el tema, però sens dubte els mecanismes d’auto-acceleració existeixen i, si encara no s’han disparat, no trigaran a fer-ho.

Poc abans de l’estiu, parlant amb en Joan Pino, vam arribar a la conclusió que, a Catalunya, s’estava imposant la idea que els ecosistemes son més resilients com més madurs, idea que a tots dos ens semblava que calia reconsiderar amb prudència. En aquest article miraré de fer-ho.

Resiliència i diversitat, de què parlem?

Fa quasi 20 anys, el conegut ecòleg Stuart L. Pimm publicà un article (Pimm, 1984) sobre les relacions entre complexitat i estabilitat en ecologia en el que deia que estudis antics suggerien que els ecosistemes simples eren menys estables que els complexos, però que estudis posteriors arribaven a la conclusió oposada. La confusió venia dels diferents significats dels termes “complexitat “ i “estabilitat”. També sobre els conceptes de resiliència i de biodiversitat hi ha força confusió. Els defensors de la biodiversitat molt sovint creuen inqüestionable que una major biodiversitat implica una major resiliència (i que, per tant, tot el que ens cal fer és preservar la biodiversitat). És cert que, si comparem dos ecosistemes de similar estructura tròfica, aquell que tingui més espècies (i força redundància funcional entre elles) tindrà també més possibilitats de regenerar-se després d’una pertorbació, ja que és més possible que algunes espècies resisteixin millor l’impacte i garanteixin la recuperació. En general, la biodiversitat i la connectància contribueixen a que els ecosistemes i les societats tinguin més capacitat de refer-se davant de pertorbacions. Bé, la connectància fins a cert punt: un sistema, per a ser resilient no ha d’estar ni massa connectat, ni massa poc, convé que la seva xarxa de relacions tingui estructura modular. Tanmateix, la relació entre aquests conceptes no és senzilla i els dos termes s’empren sovint en sentits diferents i, de vegades, incorrectes.

Resiliència

Resiliència és la capacitat per adaptar-se, per reorganitzar-se tot suportant la pertorbació.

Se sol emprar resiliència pensant en la capacitat de recuperació d’un sistema (com “rebota” després d’una pertorbació), però de fet resiliència és la capacitat per adaptar-se, per reorganitzar-se tot suportant la pertorbació. Resiliència no és “resistir sense canviar”, com ho pot fer un pont o un edifici davant un terratrèmol. És “canviar per resistir”, cosa que s’acosta més a la cèlebre frase deI príncep de Salinas a “Il gattopardo”: tot ha de canviar per tal que res no canviï. El príncep volia dir que la vella manera de fer política i l’organització social s’havien de canviar del tot per tal que les elits mantinguessin el poder davant les convulsions revolucionàries. Es tractava d’aprendre una lliçó per adaptar-se, i això és l’essència de la resiliència. Que pot ser bona o dolenta, perquè els dictadors perversos, els paisatges salinitzats i els estats psicòtics de les persones són resilients (vegeu Walker, 2020).

Com que la resiliència s’aprèn, un sistema que estigui privat de pertorbacions no n’adquireix, igual que un nen sobre-protegit no desenvolupa ni habilitats socials ni un bon sistema immunitari. Però les pertorbacions no han de depassar certs llindars, a partir dels quals el sistema ja no sigui capaç d’adaptar-se i s’esfondri. L’esfondrament sobtat del tsarisme l’octubre de 1917 fou provocat per un grup molt minoritari, però el sistema estava molt debilitat pel malestar social des de feia dècades. Molts exemples històrics són similars (pensem en l’esfondrament de les civilitzacions indígenes de Mèxic o Perú per l’arribada d’uns centenars de conqueridors... i els seus virus), mentre que altres transicions han estat molt més lentes, com la caiguda de l’Imperi Romà (que tenia una estructura més modular). La resiliència inclou ser capaç d’una transformació molt important quan el sistema es dirigeix inevitablement a traspassar els llindars a partir dels quals es produeixen caigudes en cascada: ja no es tracta llavors d’adaptar una mica el sistema, cosa que no evitaria el desastre, sinó de modificar-lo profundament per evitar el desastre.

Biodiversitat

Mesurar la biodiversitat  per la riquesa d’espècies no permet entendre bé la seva relació amb la resiliència. Intervenen les biodiversitats intra-específiques (genètiques), inter-específiques (d’espècies) i la biodiversitat ecosistèmica (entre components del paisatge). Cal una aproximació holística a la biodiversitat per fer una gestió que mantingui la resiliència en front del canvi climàtic, i la millor és a nivell de paisatge (Vasiliev, 2022). I tots aquests components de la biodiversitat no són els únics factors que determinen la resiliència.

Sistemes complexos

El passat 25 d’octubre s’atorgà el premi Ramon Margalef a l’ecòleg neerlandès Marten Scheffer. Les aportacions més conegudes de Scheffer giren al voltant del comportament dels sistemes complexos i la seva estabilitat, i venen molt a tomb aquí. Sheffer va provar que els sistemes complexos (ecosistemes, societats) de vegades s’acosten gradualment a certs llindars o punts d’inflexió. Quan els passen, es poden produir transicions sobtades: es desencadena una variació auto-propagada (una cascada de canvis) que condueix a un estadi totalment nou (Sheffer et al., 2012), el que dèiem que passa amb un canvi climàtic. Els sistemes complexos poden ser xarxes de poblacions, ecosistemes (amb estadis estables alternatius), bancs (solvents o no), xarxes elèctriques, mercats, organismes, cervells i ments, etc. En aquestes xarxes, diuen els autors esmentats, si hi ha heterogeneïtat en la resposta dels nodes individuals i un baix nivell de connectivitat, pot ser que la xarxa, com un tot, canviï gradualment en resposta a un canvi ambiental. En canvi, si els nodes són similars i tenen un alt nivell de connectància, poden mostrar resistència al canvi fins a un llindar, a partir del qual hi ha una transició crítica del sistema en la que tots els nodes canvien en sincronia (en cascada), i el canvi llavors és sobtat. D’aquest segon procés els autors donen exemples de coralls i de sistemes bancaris molt connectats, en els que una pertorbació local pot provocar un efecte dòmino en cascada i una transició del sistema (pensem també en com s’ha transmès la COVID en un món globalitzat). I afegeixen que, en aquests sistemes molt connectats, el fet que es recuperin reiteradament de petites pertorbacions pot donar una falsa imatge de resiliència, amagant-nos que el sistema s’acosta a un punt d’inflexió i a un canvi sistèmic. Els coralls del Carib, considerats molt resilients per la seva recuperació davant de tempestes devastadores, van patir els anys 1980 un gran col·lapse sobtat per una plaga d’eriçons de mar (un fet aparentment menor, com el comunisme en temps del tsar, o com ho semblava el 9 d’agost de 2007 que el banc francès BNP Paribas suspengués tres fons que invertien en el mercat hipotecari dels EEUU, fet que, no obstant, va provocar un efecte cascada i l’inici de la gran depressió). Les xarxes ecològiques en les que predominen les relacions competitives resulten més robustes si les interaccions estan compartimentades entre mòduls poc connectats entre ells. Les xarxes mutualistes (com les de pol·linització) son més robustes si tenen grups d’especialistes que s’associen sobretot a generalistes i aquests actuen com a centres de connectivitat. Breument: no és sols la diversitat d‘espècies, sinó les característiques de les xarxes de relacions, el que determina el comportament davant de les pertorbacions. I altres coses.

En la seva xerrada a la Facultat de Biologia de la UB, l’endemà de rebre el premi, Scheffer ens avisà de la importància de formular-se les preguntes correctes, va dir que tenim ments racionals però no les usem gaire per les decisions importants, que l’ecologia del futur serà molt diferent del que es predica en base a la conservació, que el nínxol humà (i la major part de la població) es troba en climes amb una mitjana de 15ºC i això no ha canviat ni amb calefaccions i aires condicionats, i que el canvi produirà guanyadors i perdedors. Advertències que val la pena tenir presents.

Les extincions en massa en xarxes ecològiques, les fallides en cascada de xarxes elèctriques o informàtiques, o les de sistemes financers, pocs cops es poden predir o revertir. Els models que tenim per entendre la resiliència consideren xarxes de pocs nodes, i no serveixen per aplicar-los a xarxes complexes. Però hi ha símptomes que ens poden ser útils.   

Ecosistemes complexos i rics que mostren senyals de desgavell

Després del que he explicat, no hauria de sorprendre que ecosistemes amb molts nivells tròfics i molta biodiversitat, com les selves plujoses tropicals o els esculls coral·lins, s’estiguin mostrant poc resilients davant els severs canvis ambientals que pateixen. Son ecosistemes que han adquirit una enorme complexitat al llarg d’un procés evolutiu de milions d’anys, però sota condicions quasi constants. Responen bé als tipus de pertorbacions del seu medi (caigudes d’arbres en les selves, tempestes en els esculls), però la complicada estructura de nivells tròfics, mutualismes i relacions entre preses i depredadors amb connexions molt fortes entre espècies, cicles molt precisos de reproducció, etc., tot plegat és extremadament vulnerable a canvis importants i nous del medi, derivats de múltiples causes humanes i de l’escalfament climàtic.

Els episodis de calor i sequera produeixen una massiva mortalitat d’arbres en les selves i l’emblanquiment i les pèrdues de biodiversitat dels coralls es repeteixen. El senyal més alarmant és que les taxes de recuperació dels ecosistemes comencen a alentir-se, procés que es pot seguir amb imatges de satèl·lit i que indica que els sistemes s’acosten al llindar del col·lapse, que en les selves es relaciona amb un cert nivell de baixa disponibilitat d’aigua (Verbesselt et al, 2016).

Resiliència en boscos

Thompson et al (2009) van analitzar les relacions entre biodiversitat, resiliència i canvi climàtic en ecosistemes forestals. Tot i que emfatitzen la importància de la biodiversitat, assenyalen que “els impactes regionals del canvi climàtic, sobretot en interacció amb altres pressions sobre els usos del sòl, poden bastar per superar la resiliència d’àrees, fins i tot extenses, de boscos primaris, empenyent-les a un estadi diferent permanent”... com pot ser una sabana, inferior tant en biodiversitat com en serveis ecològics.

El manteniment dels serveis dels boscos tropicals plujosos a llarg termini és incert i perdre’ls seria un problema d’abast planetari, amb efectes en el clima global. En canvi, boscos pobres en espècies, com les pinedes boreals, poden tenir un elevat grau de resiliència perquè les espècies d’arbres que hi ha tenen molta variabilitat genètica, s’adapten a pertorbacions importants i condicions ambientals força variables.

La resposta al grans canvis ambientals: un procés multi-factorial

La resposta de la vegetació a l’augment de CO₂ a l’atmosfera pot ser una major producció de les plantes (efecte fertilitzador), però això depèn de la disponibilitat d’aigua, de nitrogen, etc. El mateix podem dir de les conseqüències d’altres canvis, com l’augment de la temperatura. De fet, hi ha una situació multifactorial interactiva i, a més, les respostes poden ser alterades per esdeveniments atzarosos (Canadell et al., 2007). Amb independència de les diversitats, la resiliència es veu afectada per la capacitat de les espècies per moure’s, sigui per les pròpies habilitats o per efectes de la fragmentació del sistema. Els boscos mediterranis i submediterranis podrien passar a estadis de matollar, però alguns es desplaçarien muntanyes amunt si queda espai, cosa improbable sobretot en el cas dels nostres boscos caducifolis. La resiliència dels boscos al canvi climàtic depèn de com és el bioma, quina és la composició d’espècies d’arbres, com són els seus sòls i els pobladors d’aquests, quin és el seu règim natural de pertorbacions, quines, com i quan son les noves pertorbacions, etc.

La biodiversitat és importantíssima, i que cal protegir-la, però que la mera decisió de conservar no garanteix res.

De tot el que diem en resulta que la biodiversitat és importantíssima, i que cal protegir-la, però que la mera decisió de conservar no garanteix res. El tema no es resol amb un dogmàtic “a més biodiversitat, més resiliència”. Folke et al (2004) van deixar clar que no sempre la biodiversitat protegeix els ecosistemes de pertorbacions abiòtiques majors: “difícilment  les comunitats poden resistir un canvi gradual progressiu, com és el canvi climàtic. La tolerància de les espècies dominants, la seva varietat genètica i la presència d’espècies diferents que tenen característiques funcionals semblants, milloren certament la resiliència, però la capacitat d’aclimatació i la plasticitat fenotípica no son suficients per mantenir el sistema tal com és..., i és més fàcil que l’àrea sigui envaïda per espècies que funcionin millor a altes temperatures. Llavors, les espècies originals hauran de tractar amb nous competidors i depredadors, a més del canvi en factors abiòtics....” Les funcions de l’ecosistema alterat es modificaran també. “La comunitat original podrà, fins a cert punt, desplaçar-se a més fondàries o a altres àrees geogràfiques, però aquestes poden diferir en altres aspectes ecològics”.

Altres factors de resiliència?

Moretti et al (2006) van estudiar els efectes dels focs recurrents sobre tres grups d’artròpodes diferents en boscos del sud de Suïssa. En van analitzar la composició, abundància i diversitat en parcel·les amb diversos temps des del darrer foc, sigui un sol incendi o l’últim de diversos. La recuperació dels artròpodes era bona als 6-14 anys d’un foc únic, però calien 17-24 anys després d’uns quants focs recurrents. Van trobar que els insectes voladors zoòfags o fitòfags eren el grup més resilient, els pol·linòfags i zoòfags que viuen a la superfície del sòl tenien una resiliència intermèdia i els artròpodes sapròfags i sapròxilòfags, que viuen a la virosta i en faciliten la descomposició, tenien la menor resiliència. En general, la composició de grups funcionals és un aspecte essencial en el comportament de la resposta a les pertorbacions, que no es relaciona de manera senzilla amb la diversitat d’espècies.

D’altra banda, la resiliència de tot un ecosistema pot dependre d’una bona recuperació d’una sola espècie dominant. Alguns ecosistemes responen sobretot a partir dels grups funcionals, altres més segons les espècies, de vegades el mateix ecosistema dona respostes diferents segons les circumstàncies del tipus de pertorbació, el moment en que va tenir lloc, etc. La recuperació després d’una pertorbació, i això se sap des de fa molt, depèn també de l’extensió i severitat de la pertorbació (cas extrem, una erupció que cobreix de lava un territori), i de la seva recurrència. Són especialment preocupants els incendis dits de sisena generació, o mega-incendis, com els que s’han produït darrerament a Canadà, Austràlia i Califòrnia, afectant milions d’hectàrees, i en territoris més petits però proporcionalment enormes a Grècia i Portugal, i que es poden donar a Catalunya en les condicions dels estius actuals, amb eixuts llarguíssims i gran mortalitat d’arbres per eixuts. Fa anys (Díaz-Delgado et al, 2002), vam demostrar la disminució de la capacitat de regeneració en boscos mediterranis quan en una zona s’havien repetit incendis diversos cops: l’alentiment progressiu de la recuperació després de cada episodi s’ha de considerar un avís de risc de transició catastròfica, com ja he dit.

Un mite a revisar

La “defensa de la biodiversitat”, per sí sola, no garanteix que els boscos o espais marins protegits segueixin essent com són, davant un canvi progressiu en el clima

Tot això vol dir que la “defensa de la biodiversitat”, per sí sola, no garanteix que els boscos o espais marins protegits segueixin essent com són, davant un canvi progressiu en el clima. Aquest és un punt que hauríem d’aprendre: davant la pertorbació gradual i progressiva que suposa el canvi climàtic, la vella idea, mai encertada, que per conservar n’hi ha prou amb deixar d’intervenir, no serveix. Aquell procediment de declarar un espai protegit, delimitant-lo sobre un mapa i publicant la notícia al BOE o al DOG, juntament amb unes normes de prohibició que poques vegades es controlaven, i sense normes (o diners) per una acció positiva, són, davant del canvi climàtic, perfectament estèrils: si el canvi continua, el sistema pot col·lapsar. Necessitem observacions sobre l’evolució de les espècies en els espais protegits, però per desgràcia hi ha directors i gestors d’espais protegits que no veuen urgent l’estudi i monitoreig dels efectes dels canvis sobre espècies i ecosistemes, com si pel sol fet d’haver-se’n decretat la protecció aquesta quedés garantida. El cert és que actuacions ben dirigides podrien ajudar a millorar-ne la resiliència, fent canvis en el sistema per evitar la seva caiguda en cascada.

Gestionar per a la resiliència

Bellamy et al (2018, vegeu aquest enllaç) han estudiat les relacions entre biodiversitat a nivell genètic, d’espècies i de comunitats i la capacitat dels boscos per suportar i adaptar-se a condicions canviants i pertorbacions. Han identificat una sèrie d’atributs que influeixen positivament en la biodiversitat forestal i afavoreixen la resiliència, i això els permet fer recomanacions realment  útils per a la gestió. Conclouen que la biodiversitat és fonamental per a la resiliència, però no sols la diversitat d’espècies sinó també la variabilitat genètica (sobretot dels arbres dominants), i ho és juntament amb la continuïtat (no fragmentació) de la massa i també la creació de petits espais que afavoreixin la regeneració, a més de la regulació dels herbívors, el control de les plagues, etc. Fan tota una llarga llista de recomanacions. És a dir, no proposen la intangibilitat dels sistemes a protegir, sinó una gestió orientada a fomentar la resiliència. Segons Gladstone-Gallaher et al (2019), la preservació de la biodiversitat no implica necessàriament la conservació de la composició d’espècies de la comunitat, perquè aquesta no és un requisit per mantenir les funcions. El canvi del clima modificarà els ecosistemes, diguin el que diguin les normatives, i molt de pressa en alguns casos, i els remeis son mitigació i gestió adaptativa.

Els llocs amb alta biodiversitat han de gaudir d’una protecció especial i quedar exclosos d’intervencions tecnològiques excessives que els posin en perill, però sovint alguna intervenció intel·ligent els pot afavorir per evitar que el canvi arribi a passar els punts d`inflexió i hi hagi una transició de fase. També la societat ha d’evitar passar certs límits i per això ens cal una transició ecològica que la faci més resilient. Ens cal decidir amb cura on es pot fer i on no un parc eòlic, una instal·lació industrial de plaques solars, etc., i amb quin disseny. És molt possible que els plans que s’han fet fins ara a Catalunya i a Espanya s’hagin de revisar a la llum dels coneixements científics que ja tenim. De fet, haurem d’anar ajustant les nostres previsions als avenços del coneixement i la tecnologia i als efectes observats. Per exemple, segons la informació que m’ha proporcionat Josep Maria Gili, de l’Institut de Ciències del Mar i en la seva autoritzada opinió, el parc eòlic flotant de Tramuntana s’hauria de moure més al sud, lluny de les àrees protegides, encara que les condicions de vent siguin pitjors, i reduint el nombre de molins, per preservar zones d’alta diversitat i evitar efectes no desitjats sobre les rutes migratòries, sobre els vents superficials, els quals generen productivitat (Broström, 2008), etc. Els pescadors probablement estiguin en contra de qualsevol ubicació d’aquest parc i, si es fa, voldran augmentar la seva activitat a altres llocs, amb els efectes esperables.

D’altra banda, tothom han d’entendre que, si no reduïm les emissions (en bona part, abandonant els combustibles fòssils) i no emprenem polítiques adaptatives, el mar es seguirà escalfant i acidificant, la producció en la zona il·luminada disminuirà, arribarà menys matèria orgànica a les aigües profundes en detriment dels ecosistemes bentònics, continuaran les invasions d’espècies tropicals, els ecosistemes rics que tenim poden col·lapsar per més que els declarem protegits i, a més, tindrem problemes socio-econòmics gravíssims. En lloc d’oposar-se a tot, seria millor que tots ajudessin a triar on es podrien fer instal·lacions capaces de proveir-nos de l’electricitat, el biogàs, l’hidrogen verd, la biomassa, la geotèrmia o el que sigui que necessitem, rendibles i amb els mínims impactes ambientals possibles. Anar ajornant decisions és reduir la nostra resiliència (Walker, 2020). I el principi de precaució que recomana no posar en perill la biodiversitat també s’ha d’aplicar a prevenir els riscos socials de l’escalfament: cal actuar amb seny però actuar ja.

No entenc que avui, aquí, es faci servir la “defensa de la biodiversitat” per oposar-se a qualsevol proposta d’intervenció sobre el territori que faciliti l’abandonament dels combustibles fòssils. No ho entenc perquè, amb independència dels molts atacs que suposen per a la biodiversitat moltes activitats humanes, la biodiversitat ja està essent afectada, en terres i mars, per l’escalfament climàtic causat per les emissions de gasos d’efecte hivernacle, i per les seves conseqüències (episodis de clima violent, acidificació i pujada del nivell dels mars, eixuts extrems, etc.). No té res de científic creure que la millor defensa de la biodiversitat és no fer res, quan el clima està canviant. No es pot dir que una alta biodiversitat, tota sola (el més sovint entesa només com abundància d’espècies) garantirà prou resiliència en front d’un canvi en les condicions físiques de l’entorn. I no entenc el no a totes les iniciatives d’energia sostenible d’una escala una mica gran, perquè avui el canvi climàtic amenaça tant els ecosistemes relativament naturals (a casa nostra, i quasi arreu, no hi ha ecosistemes lliures d’acció humana), com les societats i les xarxes de connexions entre uns i altres, i no podem prescindir d’aquesta complexitat i ignorar la urgència de la transició energètica i ecològica, per tal que el nínxol humà no quedi excessivament reduït en un món on hi viuen vuit mil milions de persones, cosa que implicaria enormes desastres humanitaris. Davant de l’emergència, la pitjor actitud és minimitzar el problema i equivocar les prioritats, posposant l’acció d’estudi en estudi i de comitè en comitè. Aquesta actitud recorda la franco-alemanya abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial: anar fent concessions i no preparar-se pel què tothom veia venir menys els qui més tenien l’obligació de reaccionar. Cal estudiar cada cas, actuar i estudiar efectes, corregir i seguir actuant amb diligència.

Conclusions

La situació dels nostres boscos, els nostres rius, les nostres costes, els nostres camps i prats, les nostres poblacions... del país sencer i de la nostra economia, està afectada per un trasbals que creix cada any que passa. És el pitjor repte amb el que mai ens hem enfrontat, però com que és gradual (tot i que prou ràpid, mireu l’evolució dels darrers anys) no ens decidim a canviar de xip, i seguim enganyant-nos. A Austràlia, hi havia grans parcs naturals (d’alta diversitat), però s’han cremat tots, ens avisa en Josep Canadell que ho ha viscut de prop: l’estiu de 2019-20 cremaren 24.3 milions d’hectàrees, 7,6 cops la superfície de Catalunya. Des de gener al 6 d’octubre d’enguany, al Canadà havien cremat 184.961 km2, prop de sis vegades la superfície de Catalunya. A Grècia, aquest agost han cremat 52.801 ha i el 2021 en tot l’any 130.744 ha. El 2022, a l’estat espanyol, el més afectat d’Europa, es van cremar 315.705 ha. Creieu que els nostres parcs naturals i llocs d’interès per la seva alta biodiversitat estan segurs? No heu vist com en pocs anys s’empobria la fauna aquàtica al nostre litoral?  No sabeu que hi ha una entrada contínua d’espècies tropicals a la Mediterrània? I que ens arriben per terra noves espècies, algunes invasives o vectors potencials de malalties epidèmiques? No és cert que les platges costen cada cop més de mantenir, per la pujada del nivell del mar i la força dels temporals? I les platges són molt importants pel turisme, del que en gran part vivim (quelcom a revisar, però no ho farem en quatre dies). Les temperatures cada cop més altes de l’estiu, i els eixuts cada cop més llargs, van en contra no sols del turisme, sinó també de la producció alimentària i de la salut de les persones. No és evident la necessitat i urgència de la transició energètica?

Ah, però això no vol dir que aquells que només veuen els aspectes econòmics no s’hagin d’esforçar en entendre el problema ambiental. Com és possible que Foment cregui que el tema de la Ricarda es soluciona passant la prolongació de la pista de l’aeroport elevada per damunt la llacuna? Sota la pista quedaria un toll d’aigua sense cap valor ambiental. La solució és tan pedestre que només ens diu que un organisme tan important del nostre empresariat no té ni idea (o no la vol tenir) del que és un ecosistema. Els ocells defugiran, com qualsevol, de nosaltres, establir-se en un lloc uns pocs metres per damunt del qual cada cinc minuts hi circula un jet. I esperem que els ocells siguin mes llestos que els senyors de Foment, perquè un ocell engolit per un reactor pot provocar un terrible accident.

En definitiva, la nostra societat sembla dividida entre els que creuen que no s’ha de fer res nou, i que cal deixar de fer tot el que fèiem fins ara, i els que creuen que no podem parar de fer el “business as usual” per més que el món hagi entrat en ebullició, com diu Antonio Guterres. És força decebedor. Schiller va dir que la veritat subsisteix enmig de la decepció. Per si tingués raó, estaria bé que ens poséssim a buscar aquesta veritat, ja que la decepció potser ens l’amaga. Hugues et al (2007) ens advertien de la necessitat d’un canvi cultural: “Els vells paradigmes que veuen els humans separats de la natura, els recursos naturals inesgotables o substituïbles fins a l’infinit, i el mon estable, predictible i en equilibri, ja no es poden mantenir. Sorgeixen nous marcs conceptuals basats en una aproximació adaptativa enfocada a una gestió d’aprenentatge i flexible en un paisatge socio-ecològic dinàmic.“ Segons ells, la integració dels aspectes científics i socials de la gestió dels recursos naturals pot guiar l’evolució de sistemes de governança multi-escalars que s’enfrontin amb èxit amb la incertesa, el risc i el canvi, aprenent pas a pas.

Proposo que es prioritzin:

1. La millora de la capacitat de la xarxa elèctrica;
2. La correcció ràpida dels plans actuals per produir energia sostenible, amb instal·lacions petites i també algunes industrials, preservant els espais d’alta biodiversitat i les seves connexions (hi haurà  cada cop més espais de secà que s’abandonaran per manca de rendibilitat, per augmentar la rendibilitat d’altres llocs amb millors condicions ens caldrà energia que es pot produir en aquests terrenys abandonats);
3. La realització de convenis per estimular una gestió forestal que incrementi la resiliència al foc i al canvi climàtic i que ajudin a fer i a comercialitzar produccions agrícoles d’especial qualitat, amb varietats resistents a l’eixut;
4. La producció de combustibles alternatius a partir de residus forestals o deixalles;
5. La presa urgent de mesures per combatre el dèficit creixent d’aigua dolça;
6. Les mesures d’adaptació dels ambients urbans al canvi.

En general, cal aplicar les mesures relacionades amb la transició energètica, d’acord amb les línies ja indicades per la UE de mitigació i, sobretot, d’adaptació, tenint ben present que la situació geogràfica de Catalunya les fa molt urgents.

És un moment crucial per fer sentir la veu dels experts i la valentia dels polítics i gestors, i perquè s’arribi a consensos

En lloc d’estar a la cua d’Europa en aquest terreny, deixant passar terminis i oportunitats davant de qualsevol protesta local, sovint sense una base ecològica solvent, i no corregint de pressa el que calgui dels projectes quan hi hagi raons per fer-ho, hauríem de posar-nos al capdavant, com aquest país ha fet alguns cops al llarg de la seva història. Els catalans teníem un cert prestigi per la capacitat d’iniciativa que, lamentablement, en front d’aquesta crisi gravíssima, no mostrem, tot i que ara algunes coses es comencen a moure. És un moment crucial per fer sentir la veu dels experts i la valentia dels polítics i gestors, i perquè s’arribi a consensos: cal encarrilar el futur del país, deixant de banda els “no a tot” i els “sí a tot” i fer allò que sigui el més útil, atents a anar ajustant el rumb sobre la marxa, entre tots, ecòlegs, enginyers, economistes, conservacionistes, pescadors, agricultors, polítics, etc., en funció del que aprenguem pel camí i de les possibilitats i obstacles que, sens dubte, descobrirem. L’emergència ambiental i social és d’enormes dimensions, i no es pot mirar només a una banda, no es pot simplificar, ni parant l’economia (però sí canviant-la força), ni devastant terres i mars (però aprofitant amb seny els recursos). És una emergència en la que interactuen molts factors. Admetem això i dialoguem per trobar solucions, millorar-les i guanyar esperança. El que està en joc no és només l’àliga cuabarrada o l’arribada del turisme coreà, és el futur dels catalans d’aquí a cinc, deu o cinquanta anys .

Una vella maledicció dels confucians diu: Espero que visquis temps interessants. El segle XXI és, sens dubte, un “temps interessant”. Massa interessant. Però és el que ens ha tocat.

Referències

Barsoum, N., J. Cottrell, K. Watts. 2018. Encouraging biodiversity at multiple scales in support of resilient woodlands. https://cdn.forestresearch.gov.uk/2018/07/fcrn033.pdf

Broström, G. 2008. On the influence of large wind farms on the ocean surface circulation. Jpornal of marine Systems 74: 585-591.

Canadell, J.G., D.E. Pakula, L.F. Pitelka (eds.). 2007. Terrestrial ecosystems in a changing world. Springer.Verlag, Berlin-Heidelberg.

Gladstone-Gallagher, R.V., Pilditch, C.A., Stephenson, F., Thrush, S.F. 2019. Linking Traits across ecological scales determines functional resilience. Trends in Ecology and Evolution 34 (12). https://doi.org/10.1016/j.tree.2019.07.010.

Hughes, TH., L. H. Gunderson, C. Folke, A. H. Baird, D. Bellwood, F. Berkes, B. Crona, A. Helfgott, H. Leslie, J. Norberg, M. Nyström, P. Olsson, H. Österblom, M. Scheffer, H. Schuttenberg, R. S. Steneck, M. Tengö, M. Troell, B. Walker, J. Wilson,  B. Worm. 2007.  Adaptive Management of the Great Barrier Reef and the Grand Canyon World Heritage Areas, AMBIO: A Journal of the Human Environment 36(7), 586-592, (1 November 2007). https://doi.org/10.1579/0044-7447(2007)36[586:AMOTGB]2.0.CO;2

Díaz-Delgado, R., F. Lloret, X. Pons, J. Terradas. 2002. Satellite evidence of decreasing resilience in Mediterranean plant communities after recurrent wildfires. Ecology; 83: 2293-2303

Hansen, J.E., M. Sato, L. Simons, L. N. Nazarenko, I. Sangha, K. von Schuckmann, N. G. Loeb, M. B. Osman, Q. Jin, P. Kharecha, G. Tselioudis, E. Jeong, A. Lacis, R. Ruedy, G. Russell, J. Cao, J. Li. (en premsa). Global warming in the pipeline. https://www.columbia.edu/~jeh1/Documents/PipelinePaper.2023.07.05.pdf

Moretti, M., Duelli, P., Obrist, M.K. 2006. Biodiversity and resilience of arthropod communities after fire disturbance in temperate forests. Oecologia 149, 312–327. https://doi.org/10.1007/s00442-006-0450-z

Pimm, S.L. 1984. The complexity and stability of ecosystems. Nature, vol. 307, pp- 321-326

Scheffer, M., Carpenter, S. R., Lenton, T. M., Bascompte, J., Brock, W., Dakos, V., van de Koppel, J., van de Leemput, I. A., Levin, S. A., van Nes, E. H., Pascual, M.,  Vandermeer, J. 2012. Anticipating critical transitions. Science, 338(6105), 344-348. https://doi.org/10.1126/science.1225244

Rising, J., Tedesco, M., Piontek, F. et al. 2022. The missing risks of climate change. Nature 610, 643–651. https://doi.org/10.1038/s41586-022-05243-6

Rosell, C., J. Terradas. 2019. L’Antropocè, l’era en que els humans canviem el mon. A C. Castell i J. Terradas (eds.) Som Natura: El repte de l’Antropocè. Museu de Ciències Naturals i Generalitat de Catalunya, pp. 16-26.

Terradas, J. 2019. La xarxa de la vida: som un tot. A C. Castell i J. Terradas (eds.) Som Natura: El repte de l’Antropocè. Museu de Ciències Naturals i Generalitat de Catalunya, pp. 54-67.

Thompson, I., Mackey, B., McNulty, S., Mosseler, A. 2009. Forest Resilience, Biodiversity, and Climate Change. A synthesis of the biodiversity/resilience/stability relationship in forest ecosystems. Secretariat of the Convention on Biological Diversity, Montreal. Technical Series no. 43, 67 pages.

Vasiliev, D. 2022. The Role of Biodiversity in Ecosystem Resilience. 9th International Conference on Coastal and Ocean Engineering (ICCOE 2022) IOP Conf. Series: Earth and Environmental Science 1072. 012012 IOP Publishing doi:10.1088/1755-1315/1072/1/012012 1

Verbesselt, J., Umlauf, N., Hirota, M. et al. 2016. Remotely sensed resilience of tropical forests. Nature Clim Change 6, 1028–1031. https://doi.org/10.1038/nclimate3108 https://www.nature.com/articles/nclimate3108#citeas

Walker, B. 2020. Resilience: what it is and is not. Ecology and Society 25(2):11.
https://doi.org/10.5751/ES-11647-250211