Traspàs de Kike Ballesteros
La setmana passada ens va deixar l’Enric (Kike) Ballesteros, potser el naturalista més important de Catalunya de les darreres dècades. La seva especialitat era el bentos marí, però molts potser l’haureu conegut per alguna altra faceta. Potser teniu el llibre dels bolets de Catalunya a casa. És d’aquella generació d’ecòlegs criats directament sota el mestratge d’en Margalef a la Universitat de Barcelona. Segurament, més que cap, va compartir amb ell l’interès per l’observació naturalista. Tot i entendre que hi ha unes poques normes generals, el fascinava la contingència del procés evolutiu que ha portat a tantes formes diverses de vida. Gaudia catalogant-les perquè cada cas és un fet únic, més enllà de l’herència filogenètica i quatre pressions que porten a certes repeticions imperfectes i convergències.
La passió pel fons marí li venia de petit a Tossa. Amb molt bons expedients acadèmics, aviat (1986) va passar a formar part de la primera plantilla del nou Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB), on hi va trobar molt d’espai, una taula, una cadira i molta paret blanca i laboratoris buits. Amb la Iosune Uriz van iniciar un grup d’estudis del bentos marí, que poc a poc va anar creixent amb recursos i persones, per acabar esdevenint un referent mundial en el camp. L’any 1992, va esclatar el cas de l’alga invasora (Caulerpa taxifolia) i de cop el recursos vàrem augmentar d’una manera impensable pels estudis del bentos marí, que venien d’una situació misèrrima, seguint la tradició del país pel que fa a finançament per a la ciència. Això va iniciar un seguiment de tot el litoral català i balear que ha perdurat i ha permès desenvolupar mètodes i criteris que s’han consolidat en la gestió del litoral, si més no, en com s’hauria de fer. Potser hi podríem trobar una similitud en el que va suposar l’Inventari Forestal pel CREAF. En tot cas, el seu criteri sempre s’ha escoltat amb atenció en el temes de conservació del litoral en tota la Mediterrània.
Dotat d’una memòria fotogràfica, espècie que veia, espècie que recordava. Encara que de formació botànica, tocava tot allò visible. D’aquí la participació en moltes obres de divulgació i guies de la natura. Aquest coneixement naturalista, no només pels noms sinó també per la forma de vida darrera de cadascun d’ells, el va obrir a moltes col·laboracions, al mateix temps que feia les seves contribucions personals, caracteritzades per una gran capacitat de síntesi, estructuració de l’exposició i interpretació eco-evolutiva de les pautes.
Durant la darrera dècada i escaig, i entre tractament i tractament d’un càncer, va participar com a naturalista expert en el programa Pristine Seas de National Geographic, dirigit per Enric Sala, un altre notable científic català. La missió del programa és trobar els llocs més pristins dels oceans i mirar d’estimular-ne la creació de reserves marines, en la que han tingut força èxit. Això els hi va permetre el somni de voltar per tot el món, trobant aquests paradisos perduts. La prova del cotó, a grans trets, era poder nedar entre un mar de taurons. La manca d’aquests gran depredadors ja és un primer indici que alguna cosa no va massa bé.
El darrer viatge va ser a les illes Salomó, encara no fa quinze dies. Abans d’aturar l’expedició per la seva indisposició i ser traslladat d’urgència a Austràlia i desprès a Barcelona, on no es va poder recuperar, va gaudir de trobar el corall més gran i, probablement més vell, observat fins ara – ho haureu vist a les notícies- , fer una immersió en un nou mini submarí de National Geographic a gran profunditat, i que els nens d’una illa coregessin el seu nom mentre es cabussaven saltant al voltant del vaixell. Bon comiat.
El Kike també gaudia molt de la muntanya, sobretot de l’esquí de muntanya i la pesca de la truita. Et podia dir el nom de qualssevol planta o bolet que trobessis. Érem amics des de la carrera, i ens va ajudar molt en els inicis dels estudis del nostre grup en els estanys d’alta muntanya. Els hiverns fent de “matxaca” (em sembla que aquest terme ja s’ha perdut en el seu sentit col·loquial de fer feines pesades, poc especialitzades i mal pagades) i els estius estudiant els macròfits dels estanys fent immersió – un entreteniment, comparat amb allò multicolor del bentos marí. Els camins amunt i avall ens permetien parlar molt de natura, de l’atractiu intel·lectual i de la bellesa. El trobarem molt a faltar.