Les llacunes i aiguamolls de Doñana s'estan assecant per culpa de la sobreexplotació que fem de l'aigua no només per l'agricultura intensiva regularitzada sinó pels nombrosos pous il·legals sense penalitzar.

Les darreres setmanes diversos mitjans de comunicació s’han fet eco de l’estat crític en què es troba Doñana. La mateixa Estació Biològica de Doñana, que forma part del CSIC i està conformada per una comunitat científica pròpia, ha alertat de la situació: les llacunes i aiguamolls s’estan assecant per culpa de la sobreexplotació que fem de l’aigua i això causa la pèrdua de molts dels paisatges i la fauna i flora d’aquest Parc Nacional tan excepcional. La sobreexplotació, però, no és només per l’agricultura intensiva regularitzada, sinó que també està provocada per nombrosos pous il·legals sense penalitzar. Al respecte, Eloy Revilla, director de l’Estació Biològica, va intervenir fa unes setmanes en un ple extraordinari del Consell de Participació de Doñana i recordava que “Espanya està condemnada pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea per no haver tingut en compte l’extracció d’aigua il·legal per al cultiu i les extraccions d’abastament urbà en l’estimació total de l’aigua subterrània de la comarca de Doñana i per no haver previst cap mesura per evitar l’alteració que això ocasiona sobre els hàbitats". A banda de l’explotació agrícola que es dona a la zona, aquesta mateixa setmana s’ha conegut el projecte de resort turístic i camp de golf que la Junta d’Andalusia vol construir al voltant del Parc. Si la situació segueix així, quines són les espècies i els hàbitats que menciona Revilla que perdrem? Per què és tan important Doñana? En parlem amb les nostres investigadores i investigadors.

Biodiversitat i beneficis de les llacunes i aiguamolls

El sobreconsum que fem de l'aigua de Doñana, sumat a la sequera, ha provocat el declivi de moltes espècies d'interès com els ocells aquàtics que hivernen, l'anguila, la tortuga d'estany i les alzines sureres.

Doñana s’ubica al punt de trobada entre l’Atlàntic i el Mediterrani, a Andalusia, i és un dels pocs espais naturals declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Això es deu a que és una de les zones humides més grans d’Europa i té una gran varietat de paisatges i espècies, com són les dunes, les platges naturals o les zones de matollar amb més de 30 espècies vegetals. Així mateix, els animals són un dels aspectes remarcables del Parc, perquè “és una ruta molt important de la migració d’ocells que van cap a Àfrica i hi viuen espècies tan emblemàtiques com els camaleons i els linxs ibèrics. De fet, a Doñana hi viu una població de linxs molt remarcable en tota península”, ens explica la nostra biòloga i professora de la UAB Sandra Saura Mas. No obstant això, el sobreconsum que fem de l’aigua de Doñana, sumat a la sequera acusada que sofreix la zona, ha provocat el declivi de moltes d’aquestes espècies d’interès, com per exemple els ocells aquàtics que hi hivernen, l’anguila, la tortuga d’estany i les alzines sureres. “Està clar que l’aigua de Doñana no dona per tot i encara menys en les condicions actuals, i futures, de sequeres perllongades que tindrem”, defensa la nostra experta en gestió de l’aigua Estela Romero.

Tot i la falta evident d’aigua que té la comarca andalusa, ara està sobre la taula augmentar encara més l’extensió de Doñana que es dedica a l’agricultura intensiva. El primer afectat és l’aqüífer, el sistema d’aigües subterrànies que ofereix aigua dolça als voltants de Doñana i “sosté tot el sistema d’aiguamolls i llacunes”comenta Romero, perquè és on arriben els pous. A més a més, les pràctiques agrícoles intensives acostumen a utilitzar de manera excessiva fertilitzants, pesticides i altres productes químics. Si el rec es fa massivament (que és el més habitual), aquestes substàncies es filtren pel sòl i passen als rius i als aqüífers. I així, queden contaminats per molt temps.“Un cop els nitrats dels fertilitzants passen a l’aqüífer és molt difícil posar-hi solució, perquè hi ha una dificultat física per accedir-hi i perquè les aigües subterrànies tenen dinàmiques lentes i triguen molts anys en recuperar-se", segons la investigadora del CREAF. Si tenim present que a la península tenim ja moltes zones vulnerables per nitrats, protegir les que encara segueixen funcionant és elemental.

A Doñana han desaparegut més de la meitat de les llacunes que hi havia i a la fi d'aquest agost es va assecar l'última permanent que quedava, la llacuna de Santa Olalla.

Com ens afecta en el nostre dia a dia tot plegat? La pèrdua i contaminació de l’aqüífer i el declivi de fauna i flora al Parc Nacional és crítica per aspectes de conservació de la biodiversitat, accés a l’aigua i atracció del turisme sostenible, però els beneficis que ens aporten les seves llacunes i aiguamolls -i que podem perdre- van encara més enllà. En primer lloc, els aiguamolls ajuden a evacuar l’aigua quan es donen inundacions al seu voltant, que és “un servei que està clar que necessitarem cada cop més davant l’augment de fenòmens extrems que es preveuen”, adverteix la nostra investigadora Annelies Broekman. Només cal recordar els efectes devastadors que va tenir el temporal Glòria. En segon lloc, els aiguamolls conformen una barrera hidràulica a la intrusió d’aigua del mar i són punts importants de recàrrega dels aqüífers, que actuen com pantans naturals. “Els aqüífers s’omplen quan plou i van buidant-se poc a poc, de manera que ens permet tenir un accés a l’aigua dolça sostingut en el temps. A més, resisteixen bastant bé les variacions de temperatura i de precipitació, una característica essencial en el context de sequera que ens aborda”, explica Broekman. No obstant això, a Doñana han desaparegut més de la meitat de les llacunes que hi havia i a finals d’aquest agost va assecar-se l’última permanent que quedava, la llacuna de Santa Olalla.

Un laboratori únic per la ciència

Una darrera característica especial del parc de Doñana, i que ens és molt propera al CREAF, és que funciona com un espai idoni per la recerca sobre el mediterrani i la sequera. La nostra investigadora pre-doctoral Raquel Díaz Borego hi està desenvolupant la seva tesi, per descobrir de quina manera les plantes interaccionen entre elles per adaptar-se a les condicions climàtiques locals que estan canviant tant. Al seu torn, l’investigador del CREAF i catedràtic de la UAB Francisco Lloret estudia el monte blanco de Doñana, “perquè és un sistema molt homogeni, de matollar típicament mediterrani i que permet fer els treballs a llarg termini per la protecció de l’espai”. En concret, l’ecòleg està interessant en la resiliència d’aquests matollars davant dels episodis de sequera, com per exemple el del 2005 que va coincidir amb un hivern molt fred i va portar el matollar al col·lapse. Uns estudis, que de ben segur, tindran resultats preocupants si la falta d’aigua per sequera i sobreexplotació segueix augmentant.

En definitiva, la situació de Doñana està al límit i els impactes recents que ha sofert agreujaran l’actual crisi ecosocial: tindrem menys aigua en un context de sequera sense precedents, menys fauna i flora en un context de pèrdua de biodiversitat planetària i menys laboratoris científics en un context de fuga de talents. Està clar que si perdem Doñana, perdem totes.