Hi ha tres moments vitals al recorregut científic de Pep Canadell, membre del comitè científic internacional del CREAF, director executiu del consorci mundial Global Carbon Project i investigador en cap del CSIRO Climate Science Centre, ambdós a Canberra (Austràlia). Per descomptat que n’hi ha més, però els que traspuen de la seva conversa contundent, amable i de ritme pausat són: estudiar a la facultat de Biologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) la dècada de 1980; ampliar la seva recerca amb estades a la Universitat de Stanford (EEUU) i a l'Smithsionian Tropical Research Institute (Panamà) als anys 90 i, finalment, involucrar-se com a investigador de l’IPCC (Intergovernmental Panel on Climate Change) fa més de 18 anys quan, segons afirma, assessorar la presa de decisions polítiques sobre canvi climàtic no es considerava prestigi científic.  

Són tres decisions determinants d’una de les veus mundials més escoltades en canvi climàtic, coordinador de l’informe anual Global Carbon Budget, que defensa una revolució industrial verda per implantar la transició a energies renovables.

"L'Ecologia que vaig aprendre a la UAB és potser l'eina més poderosa de tots els meus estudis per fer el que faig ara globalment"

Estudiar a la UAB li va obrir els ulls a l’ecologia i a conèixer el llavors professor Jaume Terradas, avui catedràtic emèrit d’Ecologia i investigador del CREAF. I, de retruc, a ser profundament conscient que aquesta disciplina és un puntal. “L'Ecologia que vaig aprendre a la UAB és potser l'eina més poderosa de tots els meus estudis per fer el que faig ara globalment. Els últims 25 anys només treballo amb especialistes en matemàtiques, en modelització, professionals molt numèrics i ningú sap res d'aquesta disciplina", exclama. "La manera com pensem els ecosistemes –ja sigui el Montseny o el món– és similar, per bé que contempla processos a escales diferents”.

I es remunta als inicis del CREAF amb Terradas, a la consciència sobre aportar coneixement i rigor científic, i a la necessitat d’actuar com una societat global davant del canvi climàtic. “El context ecològic ho és tot. El canvi climàtic no se soluciona amb 50 anys: si no esdevenim ciutadans del món i es ho creiem, no el resoldrem. Només estem pensant en el 2030 quan s’apagui l’energia nuclear. Catalunya ha de fer més, com a país desenvolupat, ric i intel·ligent que és, perquè les emissions que registra són de fa 200 anys enrere. El canvi climàtic és acumulatiu, no és un problema d’avui”. I amb la perspectiva tant geogràfica com temporal que dona l’experiència i la visió mundial, deixa caure una reflexió tan decisiva com poc il·lusionant: “a Catalunya no hi veig un lideratge fort, hi ha persones destacables que arriben i se’n van”.

Ciència i política, un vincle en marxa

El segon moment vital arriba quan observa com es valora a la Universitat de Stanford i a l’Smithsonian Tropical Research Institute la col·laboració entre ciència i acció política. “No interessava, no es considerava ciència”, recorda, “però comparem-ho amb la situació actual en què molts centres van per davant i, de fet, necessiten interaccionar amb els governs. Fa falta un tipus de perfil científic capaç de mantenir aquest intercanvi i, de fet, considero que el CREAF ho ha sabut fer i hi ha hagut una voluntat dirigida de ser rellevant per a la societat catalana i per a la ciència en general”.

 

 

"El CO2 s'acumula a l'atmosfera des de fa milers d'anys i s'hi queda de manera irreversible: hem d'actuar per tendir a zero. Ara bé, si reduïm o aturem la quantitat metà de l'atmosfera, veurem una reducció de l'escalfament global"
Pep Canadell, membre del Comitè Científic Internacional del CREAF

La tercera vivència clau té a veure amb l’Intergovernmental Panel on Climate Change i es configura al constatar que el coneixement científic fonamentat per desencadenar acció política i canvis profunds està disponible fa almenys 20 anys. “L’IPCC és un model fantàstic del qual en són propietaris 196 governs del món, que indiquen sobre què necessiten assessorament. No tenim cap altre model tan genuí. Potser és ingenu, però més que als governs segurament hem d’arribar a la societat, si bé segur que l’IPCC ha de seguir millorant”. I anomena el recent comitè d’assessorament científic que el govern central espanyol ha creat recentment i la necessitat d’estructurar els seus processos, més enllà d’esdevenir un corpus extern a qui es demana consell.

Aturar el problema

Com un eix científic i vital, el canvi climàtic té una constant presència al discurs de Pep Canadell. Com no podia ser d’una altra manera, al capdavall. Estudia l’escalfament del planeta i proposa alternatives per deixar d’emetre diòxid de carboni des del que anomena revolució tecnològica verda, que passa per l’electrificació. “El diòxid de carboni s’acumula a l’atmosfera des de fa milers d’anys i hem d’actuar per tendir a zero”, afirma. “L’important amb el canvi climàtic no és solucionar el problema, sinó aturar-lo. I, per tant, acabar amb les emissions. A més, d’entre els combustibles fòssils cal tenir en compte el metà, molt més potent que el diòxid de carboni, que se segueix concentrant a l'atmosfera. La gran diferència entre el CO2 i el metà és que si reduïm o aturem la quantitat del segon a l’atmosfera, molt aviat veurem una reducció de l'escalfament global. El CO2 es queda al planeta durant milers d'anys de manera irreversible, si bé ambdues emissions segueixen creixent”.

"Tenim un problema de manca d'aigua que afecta una quantitat molt gran de persones i la solució ha de ser tècnica, propulsada per energies renovables. Cal electrificar, prescindir dels combustibles fòssils i fer la transició a energies renovables"

La tecnologia propulsada per energies renovables és un dels arguments força de Canadell que apunta, per exemple, al crític moment d’esassetat d’aigua. “Tenim un problema de manca d'aigua que afecta una quantitat molt gran de persones i la solució ha de ser tècnica. Altra cosa són les solucions basades en la natura, el paper dels embornals de carboni, el paisatge, els boscos, els conreus... Tot el que siguin solucions basades en la natura aportarà un paisatge més restaurat, resilient, renovable alhora que capta emissions residuals. Aquí hi ha el gran problema: marquem el 2050 com a any d’emissions zero, però no ho serà perquè alguns sectors de la indústria no podran assumir la transició a renovables pel seu alt cost en aquest context. És quan intervenen els embornals de carboni pel 10 a 15% d’emissions que no es poden eliminar. Ara bé, depèn d’on ens situem, no sabem fins a quin punt Catalunya se seguirà assecant d'aquí a 50 anys...”.

Lluny d’un to pessimista, el veterà científic dona la benvinguda a iniciatives locals i multi laterals com ara el consorci internacional Mediterranean Climate Action Partnership (MCAP), impulsat pels governs sub nacionals de Califòrnia i Catalunya, que representa 14 bioregions de clima mediterrani de 5 continents i presentada a la COP28. “A la transició tothom hi està involucrat perquè tots els sectors econòmics i actors socials hi tenen un paper", afirma contundent. "Cal veure múltiples maneres d relacionar-se, d’intercanviar informació i lliçons apreses. En això les ONG han sigut molt actives i cal tenir-les en compte per la seva capacitat de relació, per exemple, Renovem-nos”.