Peñuelas, Premi Margalef

Diuen que, en això dels premis a la trajectòria d’un científic, el més difícil és començar, que després del primer el guardonat pot estar força segur que en vindran d’altres. Potser sí, però hi ha premis i premis. A en Josep Peñuelas comencen a caure-li els premis grossos, al ritme que mereix la seva aportació a l’ecologia, la seva intel·ligència, la seva dedicació i la seva capacitat d’empatia per establir relacions fructíferes amb científics d’arreu del món.

Ja havia rebut premis de la NASA i del Ministeri de Ciència del Japó. El 2010 li van donar el I Premi de Recerca de Catalunya, l’any passat el Jaime I de València, fa ben poc un doctorat honoris causa. I ara… aquest cop ha estat el Premi Ramon Margalef. És el primer científic català, i el primer d’Espanya, en rebre aquesta distinció, que en termes econòmics és la segona més important que dóna la Generalitat després del Premi Catalònia (encara que una mica inferior al Premio Jaime I (no sé si el canvi polític a València arribarà a dir el nostre Rei En Jaume pel seu nom ver). En Josep havia estat uns anys membre del Jurat del Premi Margalef. Enguany, presentat pel president del CSIC, el seu nom ha estat triat de manera unànime per l’actual jurat internacional (només el president, Joandomènec Ros, és català, els altres han estat Sally Chisholm —del MIT de Massachussets—, Wolfgang Cramer —Aix-en-Provence—, John Grace —Edimburg—, Nancy Grimm —Arizona—, Beatriz Reguera —Vigo— i Maurizio Ribera —Nàpols).

Peñuelas és el dotzè ecòleg que rep aquest premi. Els noms que l’han precedit són ben il·lustres. Recordem: Paul Dayton, John Lawton, Harold A. Mooney, Daniel Pauly, Paul R. Ehrlich, Simon A. Levin, Juan Carlos Castilla, Daniel Simberloff, Sally W. Chisholm, David Tilman, Robert E. Ricklefs. Un anglès, un franco-suís, un xilè; la resta nord-americans.

Peñuelas és també el primer deixeble directe de Margalef guardonat. Estic segur que per ell és un honor encara més gran aquest premi pel fet de portar el nom del mestre. No cal dir que també pel CSIC i pel CREAF ha de ser un motiu de gran satisfacció aquest premi. Pel CREAF, és una aportació més que fa en Josep Peñuelas al prestigi del centre, i ja en són moltes. Perquè la constant millora en els rankings que mesuren la qualitat dels centres de recerca en el cas del CREAF deu moltíssim a la impressionant producció d’en Josep i dels seus col·laboradors. Passeu per alt que jo estigui a la llista del grup de canvi global, ja que la meva contribució és ínfima, però he tingut el plaer de fer alguns articles amb en Josep i, per tant, sóc testimoni directe de les seves capacitats abans indicades.

Conec en Josep des que feia la tesi sobre l’ecologia de les molses que viuen a les aigües dolces, i venia de tant en tant a parlar amb la Dra. Casas sobre les espècies que trobava. Recordo com va passar del departament d’ecologia de la UB a l’IRTA (volia més temps per a la recerca) i, després, al CREAF i al CSIC. Al CREAF, ens va tocar la rifa, senzillament, i espero que ell també s’hi hagi trobat bé. En Margalef de vegades es lamentava que li marxaven els millors, i sens dubte un dels que enyorava era en Josep Peñuelas. Amb raó.

Que en Peñuelas rebi premis, d’això en podem estar segurs, no alterarà per res el seu tarannà amable i senzill ni les seves ganes de seguir treballant, perquè això és el que sap fer i així és com es diverteix. Per tant, és el moment de felicitar-lo a ell i felicitar-nos a nosaltres per tenir-lo per company.

I ara deixeu-me que us expliqui una cosa. Quan va morir en Margalef, vaig escriure a Science i Nature dient-los qui era Margalef, els premis que havia rebut, i   demanant-los que publiquessin un article necrològic. Em penso que no vaig tenir resposta de Science i els de Nature em van dir que ho sentien però que no era una figura prou coneguda (o potser va ser a l’inrevés, és igual). Només per haver guanyat el premi Huntsman d’oceanografia, sembla que ja hauria d’haver merescut un esment, però no va ser així. La veritat és que el què fa conegut un científic (apart que no faci de científic, sinó de gestor de la ciència, de cap de comissions internacionals, etc.) és sovint haver fet un descobriment puntual rellevant. Això pot passa en química, física o biomedicina, però és més difícil que passi en ciències com l’oceanografia o l’ecologia. Potser per això no hi ha premis Nobel d’aquestes especialitats (ja és curiós que un any en donessin a tres etòlegs). En aquest sentit, crec molt positiu que la Generalitat mantingui aquest Premi Ramon Margalef, ja que si Margalef no va ser “prou conegut” pels que no eren ecòlegs o oceanògrafs en vida, i ara la seva obra ja no es llegeix gaire (en Narcís Prat ho demostrava en nombre de citacions en un article a Ecosistemas l’any passat), el nom del premi i el prestigi que rep dels guardonats ajuda a mantenir viu el nom de Margalef entre els estudiosos dels sistemes ecològics. Potser això permetrà que alguns joves redescobreixin Margalef anys a venir. Crec que seria bo per a l’ecologia.

Un deixeble com en Josep Peñuelas també ajuda a fer present el record del mestre.