Des de fa temps s'argumenta la intel·ligència està relacionada amb la mida del cervell. Aquesta teoria, anomenada “teoria de l’encefalització”, defensa que el teixit cerebral “extra” d’un cervell més gran permet dedicar més neurones a tasques cognitives. No obstant això, fins ara no disposàvem d’evidències científiques que ho recolzessin. Una raó ha estat la dificultat de comptabilitzat la densitat neuronal en diferents espècies animals.
L’abella solitària Flavipanurgus venustus viatja pels matolls mediterranis, s’apropa a una flor, olora una altra, però s’alimenta exclusivament de l’estepa cresta (Cistus crispus). Memoritza el color rosa intens de les seves flors, l’aroma particular que desprenen i les busca per tot el prat. Tenir un cervell més gran podria ajudar-la a tenir aquesta precisió.
L'estudi liderat pel CREAF i publicat a la revista Evolution pren els ocells com element d'estudi i demostra que la mida del cervell és més important a l'hora de formar noves espècies que altres característiques com la de ser una espècie generalista o el fet de viure en una illa. Els lloros són un clar exemple d'aquest fenomen, es caracteritzen tant per tenir cervells grans i també tenen un ritme de formació de noves espècies molt elevat. Actualment, hi ha més de 350 espècies de lloros vives a tot el món.
Les espècies d’ocells que viuen en illes han evolucionat cap a cervells més grans que els seus parents del continent. Les condicions insulars han afavorit la selecció d’aquesta característica un cop colonitzada la illa per permetre afrontar millor els canvis ambientals.
Un cervell gran millora la capacitat d’ajustar el comportament a situacions noves mitjançant l’aprenentatge, la qual cosa facilita obtenir recursos en ambients que canvien constantment. Entendre aquesta capacitat ens pot ajudar a predir quines espècies d’ocells i altres animals seran més vulnerables al canvi global.
